La capçalera d’aquest article va ser una campanya molt afortunada del nacionalisme català als inicis del procés. Des de dimecres tota Catalunya ha quedat alliberada de peatges excepte els túnels i l’autopista Terrassa-Manresa. Per què? Molt possiblement pel mateix que fins ara Catalunya patia un greuge amb comparació amb la majoria dels territoris de la resta d’Espanya que fonamentava les campanyes.
El tema de les autopistes catalanes té molta història, van començar sent un fracàs i han acabat sent un negoci d’alta rendibilitat. Fruit dels «Plans del Desarrollo» franquista per generar facilitats al turisme i al transport de mercaderies cap a Europa, l’Estat les va construir, per falta de recursos propis, en forma de concessió. L’operació va funcionar pels objectius, però va fallar econòmicament fins que La Caixa a principis dels 80 va rescatar l’operació. A partir d’aquí va començar el rosari d’allargaments de concessions quan eren a prop de caducar. Fa un parell d’anys La Caixa es va vendre la seva participació a l’empresa i en aquell moment va quedar clar que no hi hauria més allargaments.
Amb l’autopista Terrassa-Manresa va passar quelcom similar, als 80 totes les ciutats importants del país estaven connectades amb Barcelona per autopista. Al Bages hi va haver un moviment de pressió vers la Generalitat i aquesta la va fer, també per falta de recursos, en règim de concessió. Igual que va passar anys enrere amb l’autopista del «Mediterráneo» els números no sortien i començarem amb el joc dels allargaments de concessions.
Tant en un cas com en l’altre, deixant de costat possibles casos d’aprofitaments indeguts, com es pot veure són molt similars. Decisions que avui tenen molt sentit, amb el pas del temps deixen de tenir-ho, perquè generen situacions injustes. Era evident la situació de greuge dels territoris que van tenir primer vies d’alta capacitat, vers aquells que les van tenir més tard, però pagades amb els fons d’ajudes provinents d’Europa. Des de l’any passat el govern d’Espanya ha recuperat les concessions que caduquen. Aquest fet, traduït a Catalunya, ha dut al Bages a la situació dels 80, però en lloc de no estar connectats, ara serem l’únic territori que els seus ciutadans hauran de pagar per anar a Barcelona. I el greuge s’amplifica, si tenim present que a Tarragona-Reus o a Lleida tenen les autovies T-11 o L-11 per anar a buscar les vies d’alta capacitat, i aquí en el seu lloc per anar a Sant Vicenç tenim la C-55 col·lapsada a totes hores i que per evitar més morts, l’hem convertit amb una ratera.
Se’ns pot dir que tenim l’eix transversal i el del Llobregat nord amb peatge a l’ombra, però això no justifica, en la situació actual, el greuge que significa no estar connectat gratuïtament amb Barcelona. Ara no hi ha excusa, no podem acceptar que se’ns digui que ja ho arreglarem quan es trobi una solució al finançament del manteniment a tot l’Estat.
Ni un dia més. Prou peatges, no vull pagar.
PD. Per error en l’article de la setmana passada vaig atribuir la candidatura Fem Cadaqués a la Cup quan no és així.
