Si circular de franc per la carretera fos un dret, com se sent dir aquests dies, treure’s el carnet de conduir no tindria cost i el govern ens regalaria un cotxe cada quinze anys i tant carburant com volguéssim. No, anar amb cotxe sense pagar no és un dret, és una activitat que costa molts diners, que no està ni molt menys a l’abast de tothom i que té unes externalitats, en forma de contaminació, accidentalitat, destrucció del paisatge (el rural i l’urbà) i escalfament global, enormes.

Desplaçar-nos, en canvi, sí que és un dret, perquè és condició necessària per accedir a altres drets i obligacions (al treball, la sanitat, l’esport, la cultura, l’educació...). Per això els poders públics gasten cada any milers de milions d’euros en construir i mantenir una xarxa de carreteres que arriba fins a pràcticament tots els nuclis habitats del país i per això el transport públic depèn d’unes concessions administratives sovint deficitàries.

Amb l’eclosió de la societat de l’automòbil, a mitjans del segle passat, es va estendre l’absurda idea que amb les carreteres i els cotxes (i els camions, les furgonetes i les motos) n’hi hauria gairebé prou i que el transport públic havia de fer una funció estrictament subsidiària, de mitjà de segona categoria per a persones considerades també de segona categoria (joves, vells, dones, pobres...). La constatació que aquest model era no només profundament discriminatori, nociu i tendent al col·lapse, sinó també incompatible amb el combat contra l’emergència climàtica, ens ha fet arribar a la conclusió que cal capgirar completament el paradigma, prioritzant el transport col·lectiu –i especialment el més eficient i sostenible: el ferrocarril– i reduint progressiva però dràsticament l’ús del vehicle privat (bicicletes a part).

Una de les maneres d’aconseguir-ho és fent que el manteniment i amortització de les carreteres les pagui qui les fa servir i destinant els recursos públics a finançar un bon i eficient transport col·lectiu. I això comença, necessàriament, on més concentració de persones i moviment tenim: a les ciutats, saturades de cotxes, i als grans eixos viaris, on el ferrocarril és realment competitiu. És per això que la fi de la concessió privada d’una de les autopistes més utilitzades d’Europa era una immillorable ocasió per implantar un sistema de pagament que generés recursos per invertir en el ferrocarril i el transport públic en general. Que, en canvi, s’hagi optat pel populisme automobilista és profundament decebedor.

Un incís final que és un dubte no resolt: amb els peatges paga més qui més circula ,però crea greuges territorials (a la Catalunya del mig ho sabem prou bé) perquè, lògicament, no es poden posar a tot arreu; la vinyeta, en canvi, iguala els territoris i és de més fàcil aplicació, però no diferencia entre usuaris habituals i esporàdics, cobra el mateix a qui fa 1000 km a l’any i a qui els fa cada setmana. Per quina opció us decantaríeu?