El ministeri espanyol i la conselleria catalana d’Interior estan alarmats per la proliferació de llopades (manadas) que ataquen en grup a persones d’orientació sexual LGTBI –univers que els atacants redueixen a «maricons»– amb una violència i acarnissament esgarrifosos. De grups que surten a fer mal a membres de col·lectius determinats n’hi ha hagut al llarg de la història, i els pretextos per la seva actuació han estat variats. Durant la guerra civil hi havia escamots a totes dues rereguardes; en una assassinaven rojos i en l’altre –la que va tocar als catalans– «passejaven» capellans i burgesos. I en acabat uns i altres estaven satisfets i orgullosos de la seva «heroïcitat». Eren moments extrems en els quals la identificació d’un enemic mortal formava part del missatge dominant i assumit. Avui no vivim en cap situació extrema, no hi ha cap enemic mortal que empari un missatge de destrucció absoluta, i el tarannà general de les persones és conciliador i tolerant; les llopades, doncs, no són filles del moment, sinó patologies que necessiten dues menes de reacció, una d’urgent i una altra d’important. La urgent és identificar, detenir i jutjar aquests individus, que probablement són carn de psiquiàtric, però de psiquiàtric penitenciari: que els tanquin i se’ls mirin amb humanitat, a veure si els poden arreglar. La important és tallar de soca-rel, sense contemplacions, la narrativa homòfoba i masclista que els dóna un pretext ideològic. Deia Tomàs d’Aquino que «causa causae est causa causati», la causa de la causa és causa d’allò causat (en dret penal se sol dir «del dany causat»); els discursos que neguen la violència masclista disfressant-la de «familiar», o els que divulguen els fantasmes de les conspiracions d’una internacional gai per ocupar llocs de poder i obtenir tractes de favor, es troben entre les causes del mal causat per les llopades, de la mateixa manera que l’antisemitisme social «natural» va ser causa de l’Holocaust.
