L’Onze de setembre de 1714 Barcelona queia en poder del primer Borbó, Felip V, les institucions catalanes d’autogovern - de fet Catalunya era sobirana i independent fins aleshores - foren destruïdes, la llengua catalana deixà de ser l’oficial i Catalunya va passar a dependre directament de les autoritats de Madrid, «por el derecho de conquista». Aquesta data és la fi del poder català i l’inici d’una submissió a les institucions castellanes, llevat del curt període de la Mancomunitat de Catalunya, la Generalitat durant la segona república i el règim autonòmic actual.
La celebració de la primera Diada va ser el 1886, consistint en un funeral a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, en sufragi dels quals moriren defensant les llibertats catalanes. Aquí podríem aplicar aquella frase que el socialista Jordi Font escrigué parlant de la Diada el novembre de 1973, a la revista universitària clandestina El Guaita : «Catalunya sempre vençuda, Catalunya sempre insurgent». Un fet, segons Joaquim Auladell, poc conegut és la detenció d’Antoni Gaudí l’Onze de setembre de 1924, primera diada després del cop militar de Primo de Rivera, per assistir a una missa a l’església de sant Just de Barcelona pels morts de 1714.
L’Onze de setembre tenia tradicionalment dos llocs de concentració: la cruïlla de la ronda de Sant Pere amb el carrer d’Alí Bey, lloc on segons la tradició popular fou greument ferit el darrer conseller en cap Rafael Casanova, defensant les muralles contra l’invasor i el Fossar de les Moreres, prop de la basílica de Santa Maria del Mar. Aquí al Fossar, hi hagué el cementiri on van ser enterrats els defensors de les llibertats de Catalunya a la guerra i setge de 1714. En Frederic Soler Pitarra, escrigué uns sentits versos per recordar aquest fet: «Al fossar de les Moreres,/ no s’hi enterra cap traïdor;/ fins perdent nostres banderes/ serà l’urna de l’honor». Aquesta poesia estava escrita en una placa per recordar el fet; la placa, com el monument a Rafael Casanova, serien enderrocats i retirats per les autoritats franquistes, per esborrar el record d’un símbol de Catalunya... Potser es pensaven que retirant els símbols de l’Onze de Setembre i de Catalunya podrien esborrar la història i el nostre passat (!). La primera celebració després de la mort de Franco, fou la de l’any 1976 a Sant Boi de Llobregat. L’any anterior, amb prou feines convocades, per tota l’oposició democràtica a la dictadura, uns centenars de persones es manifestarien uns pocs minuts per Barcelona; mentre que a l’any següent, el 1977, un milió de catalans desfilaria pel passeig de Gràcia de Barcelona demanant la recuperació de la Generalitat.
La diada de Sant Jordi, va fer les funcions de festa nacional. Tradicionalment era, a casa nostra, el dia dels enamorats i el dia de la rosa i també el dia del llibre, que de fet esdevindria el dia del llibre en català, Joan Perucho ho explica al seu llibre Teoria de Catalunya de l’any 1985, quan diu que eren manifestacions de cultura per defensar la normalitat de la llengua d’un país en èpoques difícils. Aquesta festa era utilitzada per fer manifestacions al carrer, exhibicions públiques de banderes i, de vegades, accions reivindicatives en defensa de Catalunya. Es va intentar que el 24 de juny, Sant Joan, fos la diada de tots els Països Catalans, en ser festa a: Menorca, Rosselló, Alacant i a tot el Principat. La baixada de la Flama del Canigó i posterior distribució a tots els Països Catalans seria un fet definitori. La Mare de Déu de Montserrat, el 27 d’abril, feu tanmateix la funció de festa nacional substitutòria, així com de vegades s’intentà també amb la festa del Corpus, en record del Corpus de Sang de 1640, origen de l’himne català. La diada en commemoració d’una derrota es contraposa a l’himne d’Els Segadors, evocació d’una victòria dels catalans contra l’intent de ser sotmesos pel govern de Madrid, tot i la pèrdua de la Catalunya Nord (les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent Cerdanya septentrional i el Capcir), amb Perpinyà, que aleshores, era la segona ciutat de Catalunya en nombre d’habitants.
