Es compleixen dues dècades des de l’11-S i m’atreviria a assegurar que cap de nosaltres ha oblidat on era quan es va assabentar que el primer dels avions havia col·lidit contra les Torres Bessones. A mi em va agafar fent de turista al mig de la llacuna de Venècia, en un ferri en direcció a Murano. Van començar a sonar els mòbils i familiars i amics ens van anar explicant fragmentàriament el poc que se sabia. En un bar de l’illot vam veure amb incredulitat la col·lisió del segon avió. Vam buscar una cafeteria amb Internet, però encara érem molt lluny de la societat de la informació actual. A la nit va ser la CNN qui ens ho va mostrar tot, una vegada i una altra, en un carrusel interminable d’imatges atroces de les quals recordo amb tota claredat –tot i que és possible que la veiés més tard, perquè la memòria és enganyosa– la d’un home caient al buit. La seva identitat no es coneix perquè, com va explicar el periodista Tom Junod en un prodigiós article de fa uns anys, a la Torre Nord, aproximadament una de cada sis víctimes es van tirar per desesperació, un fet que les seves famílies rarament volen admetre.
La història rima i no precisament com a farsa: gairebé 20 anys després, un grup de joves es penja del tren d’aterratge d’un avió que alça el vol in extremis de l’aeroport de Kabul. Ningú en el seu seny podia pensar que hi ha una possibilitat real d’arribar enlloc, però tot i això ho van fer. D’almenys dos d’ells sí que tenim els noms: Fada Mohammad i Zaki Anwari. Un dentista i un futbolista de juvenils que ni tan sols havia nascut l’11-S. Com una locomotora, la història se’ls va carregar, com un conte ple de soroll i fúria que no significa res. Però la geopolítica també la sedimentem tots a poc a poc, vot a vot, en cada gest, cada compra, cada decisió i cada paraula a un estrany. Només en això podrem trobar algun dia, col·lectivament, el camí per salvar-nos quan la història empeny.
