La passada diada de l’11 de setembre ha tornat a demostrar la resiliència i la voluntat de l’independetisme d’anar avançant amb pas ferm. No s’hi val a dir que hi havia menys gent que altres anys. Cal recordar que estem enmig d’una pandèmia mundial i que el procés va, a causa de la manca de lideratges forts i de la por dels polítics institucionals avui en actiu, xino-xano a l’espera també de les resolucions judicials que hi ha obertes a Europa, que s’endevinen molt importants. En qualsevol cas, tots els governs espanyols han obviat sempre la força del carrer, hi hagi la gent que hi hagi. Perquè, es miri com es miri, es tracta d’una gentada que qualsevol govern democràtic es prendria seriosament. Aquí, com veiem, es nega l’evidència i es fa el sord. Ni tan sols es planteja presentar una proposta seriosa per intentar resoldre el conflicte polític existent. Cap negociació real, cap voluntat de canvi. Com explica Damià del Clot al seu llibre Lawfare. L’estratègia de repressió contra l’independentisme català (ed. Voliana), guerra jurídica i punt!
Novament, sembla, doncs, que haurà de ser el poble qui empenyi definitivament, coordinat per agrupacions no partidistes. Cal tenir molt en compte, tanmateix, que estem en un lloc de món i en un moment històric en què no serveix la força bruta ni, pel que sembla, hi ha elits potents que hi juguin clarament a favor. És especialment la societat de classe mitjana, conscient de la situació i farta de veure com es va laminant la seva situació socioeconòmica i cultural qui s’apodera, té valor i tiba del carro. I això a la pràctica té, és clar, avantatges i inconvenients, però és demostra que el poble català, amb tots els seus defectes funcionals, és perillós per a la classe política dirigent, especialment per a l’espanyola.
Per això, vist com van anant les coses, s’intueix que haurà de ser la força del carrer qui desllorigui l’embolic actual, passant per sobre de les institucions de tall autonòmic. Aquestes són una bona base de legitimitat democràtica i, si de cas, s’han de separar quan toqui de la legislació estatal. Si hom vol avançar complint la llei actual és perdre el temps. Perquè hi ha una teranyina estructurada (bona visió la del legislador unionista!) per fer-ho impossible. Aquesta apel·lació, doncs, a la comunitat internacional, especialment l’europea, de manera general ja no serveix. La suspensió de la declaració d’independència el 2017 va demostrar que si hom no aguanta ferm i força el dret legítim a l’autodeterminació, no hi ha cap tribunal independent ni cap potència mundial que directament forci Espanya a negociar. A banda que els seus dirigents són uns trilers compulsius que, com ha quedat demostrat històricament, mai compleixen cap acord. No hi haurà, doncs, cap intermediació internacional mentre no executem el mandat del primer d’octubre de fa quatre anys i ens presentem a la negociació amb una declaració d’independència efectiva. A partir d’aquí podrem apel·lar als drets humans i els acords internacionals en matèria de secessions. Fets, no paraules i, sobretot, control efectiu del territori. La independència es guanyarà amb l’empoderament del poble i quan els partits sobiranistes deixin de competir entre ells intentant imposar la seva fórmula particular per arribar-hi.
