Amb el nacionalisme sol passar el mateix que amb el masclisme, els masclistes sempre són els altres. La paraula Espanya no s’utilitza amb naturalitat. Alguns prefereixen parlar de l’Estat i altres utilitzen la nació, sense més. Segons el consens constitucional, Espanya és un Estat i una nació. La incomoditat amb la paraula Espanya prové del fet que mai es va culminar l’Estat-nació homogeneïtzat que França va aconseguir en el seu moment. De manera que, en massa ocasions, la dreta ha volgut monopolitzar la nació i l’esquerra, l’Estat. Curiosament, als qui des de la perifèria han volgut reivindicar una concepció nacionalment plural de l’Estat, han estat qualificats de «nacionalistes», i el súmmum de la paradoxa ha estat quan aquesta oposició s’ha traslladat a l’eix monarquia-república. Alguns discursos en la convenció del PP, algunes esmenes en el pròxim congrés del PSOE o a l’aparició dimarts d’un diari amb el nom d’El Periódico de España, editat per Prensa Ibérica, han posat sobre la taula aquest debat, molt més nuclear i menys superficial del que aparenta.
Escoltar el que va dir la setmana passada Aznar sobre Espanya i la conquesta d’Amèrica ha d’entusiasmar molts espanyols segons el seu càlcul electoral. Però fa por a un número similar, o superior. El discurs final de Pablo Casado va ser en la mateixa línia. Es tracta d’una idea de la nació que fortifica les seves fronteres amb l’extrema dreta però que expulsa moltíssims espanyols, no sols als que es volen separar, sinó als que la voldrien d’una altra manera, que no identifiqui la unitat amb la uniformitat ni la diversitat amb la dissolució. La peculiaritat és que Espanya és una idea de la qual s’ha apropiat intel·lectualment la dreta en les seves versions més extremes fins a confiar la seva defensa abans a l’Exèrcit que a l’escola. L’esquerra, des del retorn de la democràcia, ha preferit no lliurar aquesta batalla, o no ha sabut com fer-ho. Fins al punt que Espanya ha passat a ser una paraula tabú sotmesa a tota mena d’eufemismes. Els congressos són federals i no nacionals i els partits són espanyols i no d’Espanya. La paraula per a molts està connotada políticament per un nacionalisme tan banal que resulta imperceptible per als qui el protagonitzen, però també per als que haurien d’oposar-hi una alternativa. De manera que el pes de la dialèctica sobre Espanya l’han protagonitzat la dreta i la perifèria, amb l’esquerra com a espectadora.
Un repàs a les esmenes presentades al pròxim congrés del PSOE posa sobre la taula aquest problema. El socialisme ha venut en massa ocasions la defensa d’una concepció plural d’Espanya com una concessió als seus aliats parlamentaris abans que com una convicció. És un regal que li ha fet a la dreta que, per a imposar la seva idea d’Espanya n’ha tingut suficient amb confrontar-se amb la perifèria, i no amb l’oposició. Però en el PSOE guanya terreny la idea que l’esquerra només podrà governar si defensa una idea inclusiva d’Espanya i confronta amb el ayusisme-aznarisme, defensor que Espanya és Madrid i Madrid és Espanya. En aquesta convicció ja no estan només els socialistes des de Catalunya sinó també des de València, Balears, etc. Pedro Sánchez intueix alguna cosa d’aquesta necessitat quan retira la llei audiovisual per a defensar la pluralitat lingüística o quan proposa descentralitzar les institucions de l’Estat.
Max Weber va deixar clar en el seu moment que les idees precedeixen a les transformacions. Juan Pablo Fusi ha escrit un llibre que resumeix les idees que han sustentat el concepte d’Espanya en l’últim segle. A Pensar España explica com dos grans corrents han inspirat els discursos polítics sobre Espanya: Manuel Azaña va atribuir tots els mals a la feblesa de l’Estat mentre que José Ortega y Gasset ho va fer a la falta de nacionalisme. I aquí segueix el debat com es veu aquests dies. Per a afrontar-ho, cal perdre la por a la paraula i posar-li Espanya al nom d’un diari és una manera de fer-ho, no per continuar lliurant-la en mans de la dreta uniformitzadora sinó brindant-la als que la reconeguin diversa, és a dir, com és.
