Als irlandesos la independència els va costar vides abans i després. Abans, en la lluita contra els britànics. Després, en la guerra civil entre defensors i detractors dels acords de pau que deixaven el nord de l’illa fora del nou Estat. I en aquesta en van morir més que en l’altra. No només va enviar gent al cementiri i a l’hospital, sinó que va obrir una esquerda que ha pesat com una llosa durant dècades. Però els independentistes irlandesos, també anomenats republicans, van tenir el seny de no barallar-se fins haver tombat la resistència de Londres. Si pragmàtics i puristes haguessin anat a trets entre ells alhora que també hi anaven contra les tropes de sa britànica majestat, potser encara formarien part del Regne Unit.
A Catalunya sabem alguna cosa d’anar a trets mentre es lluita contra l’enemic comú. El mes de maig del 1937 es van enfrontar a Barcelona milícies de la CNT, la FAI i el POUM contra el Govern de la Generalitat, aquest amb el suport del PSUC, la UGT i Estat Català. Els cinc dies d’escaramusses van deixar cinc-cents morts i un miler de ferits a la rereguarda mentre la República es batia al front contra Franco. Al final de les operacions va guanyar la Generalitat, però també va perdre, perquè el Govern central republicà, alarmat, va imposar una recentralització d’atribucions. Quin mal negoci!
No som a la Irlanda del 1922 ni a la Barcelona del 1937; no ens matem pels carrers, però dins l’independentisme creix l’agressivitat dels que es disparen paraules enverinades, ofenses imperdonables, anatemes absoluts, condemnes irremissibles i vetos institucionals. Quan els unionistes estan deprimits només els cal entrar a les xarxes digitals i xalar de valent amb els fils fratricides dels estelats. Com si els dirigents sobiranistes no tinguessin prou repte amb convèncer la meitat dels catalans que no els segueixen, i com si no fos prou fort l’adversari comú, que sí que sap fer pinya patriòtica quan li convé –per exemple, ara fa quatre anys.
