El meu fill gran m’etziba que soc vella, passada de moda, que tinc idees d’una altra època. M’ho diu mirant-me als ulls mentre sopem una amanida i una truita sobre unes estovalles blanques i blaves. La sentència sura a l’aire com un grapat de lletres escrites en una cal·ligrafia perfecta mentre rumio la resposta. Queixalo la llesca de pa amb tomàquet per no mossegar-me la llengua. Guanyo temps. És un tocat i enfonsat en tota regla. Ha posat en marxa el tic-tac del meu rellotge intern i m’he concentrat a escoltar-ne el ritme sincopat amb el temor que s’aturi sobtadament i que arribi el silenci. Em considera antiga encara que estigui al seu costat, que pateixi la mateixa pandèmia, que comparteixi el mateix sostre. I té raó. Ell no hauria sentit mai el tic-tac perquè els rellotges que l’envolten no en fan, de soroll, ni tampoc hauria parlat de cal·ligrafia perquè escriu amb teclat. I li dic «sí». Un sí sec, cansat, desencisat i convincent. Un sí sense matisos. Un sí d’impostora enxampada, el sí que es pronuncia quan et descobreixen fent una malifeta en un carreró sense sortida i aixeques els braços enlaire i demanes pietat i comprensió.
Pertanyo a l’època de l’EGB, del telèfon fix penjat a la paret del corredor de casa, de quan et tancaves a l’habitació per estar sola i no per connectar-te virtualment amb algú, de quan quedar físicament era l’única manera de quedar. Soc de la generació de dones que menstruaven en silenci. I ara he d’admetre que de tant en tant em fa mal el genoll dret quan baixo escales, que ploro d’amagat escoltant cançons de desamor, que guardo cintes de casset i que alguna vegada m’he sentit tan desesperada que m’he encomanat a un ésser superior sense creure en la seva existència. Com més anys vius més possibilitats tens de fer i desfer, de qüestionar-te, de tenir conviccions i de deixar de tenir-les, d’agradar-te una cosa avui i de detestar-la demà. La llibertat s’exerceix amb temps. Avui, encara que el meu fill opini que pertanyo a una altra època, comencem plegats, com a societat, una nova etapa. Deixem mesos enrere de letargia, de pors, de pèrdues, d’aprenentatges, de ferides, d’esforços. Torno a somiar i m’arrapo al present com mai. Encara que el meu fill no ho sàpiga no tinc cap mena d’interès per tornar al passat, perquè ja el conec i seria molt avorrit reviure’l. I que això no vol dir res, ni que encaixés més bé amb l’ideari de fa tres dècades que no pas amb l’actual. Li he d’explicar que sempre ens podem sentir tan fora de lloc com la llesca de pa que no cap sencera a la torradora i que esperem plegats que salti abans no es cremi.
