És un dissabte a la tarda de mitjans d’octubre. La temperatura és suau. La ciutat de Vic es disposa a acomiadar Jacint Codina, qui va ser el seu alcalde durant 12 anys i va ocupar càrrecs públics durant tres dècades. Al funeral s’hi aplega gent de dretes i d’esquerres i hi ha consens que Codina, per sobre de tot, ha estat un servidor públic, un polític amb mirada llarga que no es va sotmetre mai a les estratègies de partit, sinó que sempre va posar l’interès general per davant de tot. Va voler ser un amateur de la política i no va renunciar mai al seu ofici de pastisser; feia política després d’escarrassar-se al forn, escatimant hores de dormir.
Home d’església, de conviccions profundes, va entrar com a regidor d’Unió Democràtica a l’Ajuntament de Vic a les eleccions de 1979. En política va fer tots els papers, però molt abans de ser alcalde ja marcava criteri en la política municipal. De les seves comissions, tant quan es va fer càrrec de la d’Urbanisme com quan va assumir la d’Hisenda, en sortien elogis dels regidors de l’oposició, perquè se sentien partícips de les decisions que es prenien, encara que, en ocasions, no hi estiguessin d’acord.
En realitat Jacint Codina era un home de consens i de pacte i s’envoltava de gent que podia estar a les antípodes de les seves idees i creences. L’hi interessava la ciutat , la comarca i, per sobre de tot, la gent. Va ser el promotor del model Vic d’ensenyament per evitar que els nens de famílies nouvingudes i de les més pobres es concentressin en determinades escoles. En va fer tancar dues – una d’elles era coneguda popularment com Sant Miquel dels Pobres – i va repartir tots els alumnes al conjunt d’escoles de la ciutat.
Durant molts anys es va ocupar de la regidoria de Serveis Socials que ara se’n diu de Benestar i família. En aquells anys no hi havia pressupost per aquestes coses i ell va saber treure recursos de subvencions, especialment de la Diputació, per oferir ajuts als qui no tenien diners per sobreviure. I en l’àmbit social sempre va estar interessat en ajudar els malalts – era un assidu a les peregrinacions a Lourdes – i va empènyer la consolidació de l’Hospital de la Santa Creu com un centre de referència a tot el país en el tractament de malalts crònics i terminals. Els darrers anys va fer realitat el seu vell somni: el centre sociosanitari d’El Nadal, dedicat a les persones d’edat avançada que no poden continuar vivint a casa seva.
En l’àmbit de l’urbanisme va ser capaç de negociar amb el govern del PP el soterrament de la línia del tren, quan ningú ho veia possible. Aquí va saber fer acords amb l’únic regidor del PP que hi havia a l’Ajuntament de Vic, Jaume Castañé, i plegats van convèncer al ministre Rafael Árias Salgado de la necessitat de fer una inversió important a la decrèpita R3, al seu pas per Vic. També va aconseguir, juntament amb l’alcalde d’aleshores, Pere Girbau, un pulmó verd en una de les entrades de la ciutat, el Puig dels Jueus. I, finalment, va posar en marxa el gran teatre de l’Atlàntida, tot i que quan es va inaugurar ell ja no era a l’Ajuntament.
També va apostar per la Universitat de Vic, que es va aprovar durant el seu mandat. Els estudis universitaris havien estat impulsats per Ramon Montanyà, l’alcalde de les primeres eleccions municipals, juntament amb Ricard Torrents, que en va ser el primer rector. Però quan Codina va ser alcalde va haver de prendre decisions per encarar el futur amb solidesa.
Ell se n’ha anat, suposo amb el convenciment que va fer tot el que va poder, que va ser molt, per la ciutat, la comarca i per la gent, però a molts, encara ara, ens sorprèn que els tres mandats en què va ser alcalde no hagués pogut tenir mai majoria absoluta. Recordo que la segona vegada que es presentava com a candidat a l’alcaldia, els directius d’una entitat financera em van demanar el meu pronòstic. Els vaig dir que creia que en Jacint Codina arrasaria, perquè els quatre anys anteriors havia aconseguit objectius que semblaven impossibles d’aconseguir. La seva opinió, la dels directius de banca, que parlen amb els seus clients amb la porta del despatx tancada i que els fan confidències, era que Codina no obtindria bons resultats, perquè les polítiques socials adreçades a la immigració el penalitzarien.
I així va ser cada vegada, però Jacint Codina, no va afluixar mai. Feia el que li dictava la seva consciència, encara que els que teòricament eren els seus li giressin l’esquena per aquest motiu.
Aquest dissabte a la tarda, l’església li ha ofert un funeral digníssim. Hi ha molta gent, molts ciutadans agraïts, entre ells el president Pujol que no va tenir mai Codina al seu partit, però que sempre li ha valorat la feina feta, la dedicació i la honestedat. Acabat l’ofici, el cotxe fúnebre s’allunya de l’església del Carme amb la mateixa discreció que Codina va mantenir amb vida.
