Potser ha sigut la pandèmia. O ingressar aquest any al club dels quarantins. O estar fart de si mateix. I suposo que és una manera de buscar ajuda. Però ha fet una cosa que requereix molt coratge: despullar-se en públic, sent un personatge popular, i atrevir-se a confessar una addicció. Aquí no hi ha filtres d’Instagram que valguin. S’expliquen molts acudits de borratxos i hi ha bromes sobre el que es fa o es diu quan vas pet, però admetre que tens un problema seriós amb l’alcohol, això és una altra cosa. Aquí no hi caben rialletes, per molt que el protagonista sigui expert a aconseguir que el personal es descolloni. El relat fosc de l’alcoholisme no projecta cap èpica, sinó la firma d’una rendició. Fa un mes va comparèixer amb Buenafuente a Late motiv i, sense que l’Andreu n’estigués avisat, va anar desgranant, entre ocurrències i facècies, el seu procés destructiu amb la beguda i l’èxit incontestable d’haver passat l’estiu sec. Van ser quatre minuts de televisió memorables. Jo el vaig convidar l’endemà a la ràdio i allà va revelar que feia anys que bevia «no per divertir-me, sinó per silenciar pensaments», i com un pot enganyar-se passant per normal que et beguis «cinc, sis o set whiskys a les vuit del vespre».
Però el millor d’aquesta història és que té una segona volta. L’altre dia em va escriure un SMS molt ufà perquè ja feia tres mesos que no en prenia ni una gota; però és que, a més, li havien arribat un munt de missatges de persones que havien sentit la nostra xerrada i que ho agraïen perquè les ajudava a sortir del pou; o almenys a intentar-ho. Per això li vaig proposar tornar a La ventana i explicar una altra vegada la seva història. Perquè em sembla que és la millor propaganda. Al contrari del que va fer un homònim seu fa anys quan es va burlar de les campanyes de la DGT, amb allò de «no em diguis les copes de vi que he de beure, deixa’m que me les begui tranquil·lament». Aquell Aznar, José María, va ser president del Govern central i aquell dia va estar de pena. Aquest altre Aznar, Pere, és còmic, i gestos com el seu són un raig d’alegria. Visca Aznar!
