Enguany, la tradicional commemoració del Dia d’Europa al nostre Casal, malgrat que ajornada per causa de la covid, ha tingut un relleu especialment remarcable. Presidida per la consellera d’Acció Exterior de la Generalitat, Victòria Alsina, amb Itàlia com a Estat europeu convidat i amb dos dels seus municipis, ineludibles amfitrions històrics i culturals.
Per una banda, honors dedicats a la ciutat de l’Alguer amb la qual ja fa anys mantenim molt bones relacions i on hi portàrem una Verge de Queralt i, a més, des de la memorable petjada repobladora catalana de l’any 1.354 fins avui, l’ús de la nostra llengua encara hi sobreviu.
I per l’altra, rendint per primera vegada solemne homenatge al ja més modest però no menys valuós municipi de Bolsena, on precisament el 1263 hi tingué lloc el culminant esdeveniment històric de la institució del «Corpus Christi», causa remota de l’esclatant, nostrada i ja universal festa de la Patum.
Traslladem-nos a aquell any 1263 i a l’església de Santa Cristina de Bolsena on un desconegut sacerdot procedent de Bohèmia hi oficiava la missa i des de l’inici de la cerimònia l’envaïren irreprimibles dubtes en relació al com i el perquè el vi i el pa eucarístics poguessin convertir-se en la sang i el cos de Crist («Corpus Christi»).
La conseqüència immediata d’aquell dubte, segons la història de l’Església, fou que en el moment que el clergue partia l’hòstia, veié aparèixer sobre el corporal, llenç de roba de damunt l’altar, copioses taques de sang. La pertorbada reacció de l’oficiant tingué com a rèplica immediata l’entusiasta convicció de tots els feligresos sentint-se privilegiats testimonis d’un miraculós esdeveniment.
La sorprenent notícia del prodigi s’escampà fins al Vaticà on després de les proves aleshores requerides, el següent any 1264 pel papa Urbà IV, amb l’encíclica «Transiturus de hoc Mundo», s’instituí la festivitat del Corpus Christi que s’anà progressivament expandint pel món fins que l’any 1394 ens arribà a la ciutat de Berga.
A casa nostra la festa ben aviat començà a incorporar successius entremesos populars (l’àliga, símbol evangelista; els turcs i cavallets, lluita enfront l’Islam; els àngels i dimonis, símbols del bé i el mal...). Així nasqué la Patum a Berga com a complement popular i festiu entranyablement lligat al Corpus Christi. Molts berguedans recordem encara la tradicional processó pels nostres carrers fins l’any 1965 amb la custòdia inexorablement seguida de tota la comparseria patumaire.
Cal reconèixer que, després de tants segles de progressiu laïcisme social, en termes fredament racionals, resulti difícil imaginar avui que substàncies com el pa o el vi, sense canviar en absolut el seu aspecte exterior, puguin veure’s transformades en quelcom tan radicalment distint com són el cos i la sang de Crist.
Per millor comprendre-ho cal endinsar-se en el segle XIII del què parlem quan la transsubstanciació (canvi de substància amb permanència de tots els aspectes exteriors: forma, color, etc.) era un dogma consagrat per l’Església en el Concili Laterà IV (1215), corroborat per la filosofia tomista i respectat pels fidels cristians fins al dia d’avui, amb el respecte ideològic i històric merescuts.
No vull concloure l’article sense ressaltar una famosa obra d’art que accentua el valor històric del prodigi de Bolsena. El cas és que, ja entrat el segle XVI, el famós papa renaixentista Juli II encarregà al gran Rafael, per a les estances del Vaticà, la tan coneguda obra pictòrica «La missa de Bolsena». En el quadre, que reproduïm en aquest article, desitjà el pontífex aparèixer-hi respectuosament postrat davant el desconegut capellà de Bohèmia.
