Els 10 anys de la derrota d’ETA han servit per a multitud d’actes i records, però pocs han estat dedicats als anys d’atemptats a Catalunya. De fet, és lògic perquè el gruix del patiment es va concentrar al País Basc.
Amb tot és oportú recordar les nostres víctimes i la por que va estendre per tot el país. El pas definitiu cap al terrorisme generalitzat podia comportar ser víctima en qualsevol lloc i moment. Ja no importava ser membre dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, o tenir algun lligam directe o indirecte amb la governació d’Espanya, tothom era susceptible de ser perseguit i atacat.
Recordo aquells anys de diputat al Parlament, possible objectiu, com ho érem els alcaldes, regidors, mestres o lampistes. La violència indiscriminada produeix efectes realment catastròfics perquè obliga a fer canvis radicals en els costums i relacions públiques i privades.
Recordo els cursos d’autoprotecció als quals vam assistir, i les mesures quotidianes que ens va tocar implementar. També, la presència d’escortes, repartits entre els diferents cossos policials, presents a Catalunya.
Fou en aquell moment quan ens vam adonar de la valentia i la vida que portaven els nostres companys del País Basc. Del partit socialista, sí, però de qualsevol altre que no tingués les simpaties d’ETA o no col·laborés amb ella.
Fou també un bon moment per parlar directament amb alguns d’ells, per saber què feien i com ho suportaven. Van ser converses molt dures, difícils de mantenir, amb llàgrimes als ulls en molts moments, perquè tots explicaven mesures tan dures com no fer mai el mateix recorregut per portar els nens a l’escola, o deixar-los un parell de carrers abans d’arribar a casa, no fos cas que algun etarra els estigués esperant per cometre un atemptat.
Anys de portar escortes al darrere, i de no poder celebrar cap aniversari ni festivitat important per no aplegar gaires familiars en un sol lloc. O repartir els viatges dels nens amb la dona, per evitar anar tots plegats. I això durant anys i panys, fins arribar a la derrota final i definitiva d’ETA.
Per adonar-se d’una tragèdia, l’has d’haver viscut, o haver-la tingut molt a prop. I aquí la vam tenir directament, i amb la por d’una presència estable de comandos a Catalunya. Aquesta por fou la que motivà l’activació de grups especialitzats en el cos dels Mossos d’Esquadra, i la col·laboració directa amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. El treball conjunt va fer possible el no arrelament d’una presència estable aquí, i ens va protegir els qui podíem haver estat objectius directes de possibles atemptats.
Aquests dies ens han recordat les mesures diàries de mirar sota el cotxe, aparcar en llocs diferents, no explicar determinades reunions ni presències, asseure’ns en llocs més protegits en bars i restaurants, no anar despistats per carrers i places, variar alguns costums, etc.
Vist de lluny pot semblar exagerat, però quan tens el perill a la vora, estàs obligat a atendre les indicacions dels experts i a no posar en perill ni els teus ni d’altres propers. Són dies per homenatjar la valentia de milers de candidats i candidates a tota mena d’eleccions en el País Basc.
Gent valenta, demòcrates de soca-rel que van aguantar anys i panys tota mena d’improperis, menyspreus i atacs, sense mai rendir-se. I lògicament acompanyar tots els familiars de les víctimes en la seva tragèdia. El terror fou derrotat, la valentia i el dolor van vèncer.
