No conec cap dona de la meva generació que, en un moment o altre, més o menys, no s’hagi sentit violentada o agredida per un home. Això, en el millor dels casos. Assetjada en un vagó de tren o de metro, arrambada en la cantonada fosca d’una discoteca, arraconada en un ascensor, entremig d’una gentada o al mig d’un carrer estret amb una topada amb un exhibicionista. Ens han dit putes per portar una faldilla curta i dir no. I descerebrades per voler passar pel mateix passatge solitari que el germà gran. Com si la culpa del que-hauria-pogut-passar fos nostra. Totes, en un moment o altre, hem canviat de vorera, hem arrencat a córrer, hem buscat els punts més il·luminats, hem aturat un taxi i, en l’era dels mòbils, hem simulat una conversa o hem fet una trucada real... per si de cas. Aquests monstres de tres potes han determinat, sempre, la nostra relació amb l’entorn, en especial, quan arriba l’hora fosca.

Però el pitjor és el sentiment de por, bo quan t’alerta del perill, alarmant quan et condiciona per poder exercir els mateixos drets que els homes. Una por que s’infiltra, que cala, que es traspassa com els gens de generació en generació. Les nostres mares no volien que tornéssim soles a la nit. I nosaltres, ara, preguem perquè les nostres filles tampoc no ho facin. Entre nosaltres, és cert, hem anat perfeccionant un codi de conducta: acompanyar-nos, trucar-nos o enviar-nos un missatge en arribar a casa i, quan hi ha cotxe, esperar-nos amb el motor encès que l’altra traspassi el llindar. Els portals, de tant en tant, amaguen sorpreses desagradables. Això és por: per la teva germana, per la teva mare, per la teva filla, per la teva amiga, per tu mateixa. Una por que culpabilitza i ajuda a normalitzar una situació que no té res de normal per a més de la meitat de la nostra societat.

La conscienciació que no podem viure amb por, que s’ha de denunciar qualsevol agressió, és, afortunadament, molt més gran ara que fa trenta o quaranta anys, quan parlar (si és que se’n parlava) d’una violació o d’un assetjament sexual era, molt sovint per a la víctima, motiu de vergonya. Sí, de vergonya i de culpa. I quina culpa té la noia de 16 anys violada brutalment a Igualada? I la dona de 40 anys violada a Lleida?

Una societat que no permet que una dona pugui caminar lliurement pels carrers, a qualsevol hora de la nit i del dia, sense por, és una societat mutilada. I fins a erradicar-ho, i mal que ens pesi, continuarem demanant a les nostres filles que ens avisin si arriben tard.