Un acudit antic: la Guàrdia Civil intercepta als Pirineus un caçador francès amb morral i escopeta. L’home es justifica: «He sentit a dir que a Espanya hi havia ‘una grande liebre’». La broma apunta a un dels lemes preferits de la dictadura franquista: «España una, grande y libre». Perquè el franquisme estimava la llibertat, si hem de fer cas a la seva retòrica, començant per anomenar «cruzada de liberación nacional» a la guerra civil. De què s’havia d’alliberar Espanya? Del comunisme, naturalment, i dels seus nefastos aliats: el separatisme, la maçoneria, l’ateisme i resta de perversions antiespanyoles i anticristianes. Vet aquí, doncs, com Franco enarborava la bandera de la llibertat nacional mentre negava les individuals i col·lectives. Espanya «libre» i espanyols encadenats i emmordassats. Val la pena recordar aquesta paradoxa quan escoltem la dreta més extrema, i la no tant extrema, fer proclames llibertàries: pensem que quan governen no els costa gaire adoptar resolucions que escapcen llibertats concretes, com acaben de demostrar Vox i el PP murcians en votar una moció que demana prohibir i fins i tot sancionar l’ús del «llenguatge inclusiu» a l’administració regional. Ho han llegit bé: sancionar. Al funcionari que digui «tots i totes», multa. Què li passarà si cau en la temptació del «totis»? Flagel·lació? Galeres? La base formal de la moció és el parer de la Real Academia Española de la Lengua, expressada fa poques setmanes en aquesta resposta a una consulta: «El que comunament s’ha anomenat ‘llenguatge inclusiu’ és un conjunt d’estratègies que tenen per objecte evitar l’ús genèric del masculí gramatical, mecanisme fermament assentat en la llengua i que no suposa cap discriminació sexista». Que la RAE sigui conservadora i sempre vagi a remolc dels canvis és fins i tot natural; que la dreta de Múrcia ho aprofiti per prohibir i sancionar el llenguatge inclusiu mostra quina és la realitat del seu teòric liberalisme.
