A mi, on em posin un chuletón de bou al punt... això és imbatible». El mes de juliol, Pedro Sánchez va semblar deixar el seu ministre de Consum als peus dels cavalls, que havia suggerit reduir la ingesta de carn per millorar la nostra salut i protegir el medi ambient. Però dos dies després Alberto Garzón va sobreviure a una crisi de Govern que va fer saltar caps molt més cotitzats.
Ara torna a reivindicar el seu paper de Pep Consciències amb l’anunci de prohibir en horari infantil la publicitat dels aliments insans que milions de nens espanyols consumeixen a dojo. I la història es repeteix: aquesta iniciativa, pensada per mitigar un problema tan seriós com el sobrepès i l’obesitat en edats primerenques, ha generat una contraofensiva en què s’invoca la llibertat individual com a valor suprem contra qualsevol indici d’ingerència.
És clar que tenim un problema. Ja no és només que els ramaders posessin a parir Alberto Garzón o que el sector de la brioixeria industrial també s’hagi rebotat contra ell; aquestes són reaccions comprensibles quan algú se sent amenaçat. No, jo parlo d’una altra cosa: d’un corrent d’opinió cada vegada més potent que es mostra al·lèrgic a la norma; a qualsevol norma. I el més curiós és que amb aquest corrent s’han invertit els papers; perquè abans solia ser la dreta l’encarregada de dictar reglaments socials o morals, però aquest paper incòmode l’ha assumit l’esquerra des de fa temps. El discurs que denuncia una suposada «dictadura progre» o que abomina el que és políticament correcte va captant cada dia més adeptes.
Sí, ja sé que és el discurs de Vox, o el de Trump, o el d’Ayuso, amb el seu tuit infame de: «Drogues, sí; dolços, no». Però els funciona; i les eleccions de Madrid són la prova del nou. Si no canvia alguna cosa, els progressistes d’aquest país acabaran identificats com a sacerdots d’una nova catequesi i els més conservadors del lloc, com a revolucionaris per la llibertat. Quines coses que passen.
