Amb pocs dies de diferència llegeixo als diaris que dues biblioteques particulars de dos destacats periodistes, morts tots dos l’any passat, han acabat venent-se com a llibres d’oferta. Els de Javier Reverte, especialitzat en literatura de viatges, es podien trobar a la passada Fira del llibre antic i d’ocasió de Barcelona, i els del periodista català Jordi Garcia Soler, el gran cronista de la cançó, es venien a través d’internet. En tots dos casos el més trist d’aquelles notícies no era que les dues biblioteques canviessin de mans sinó que es disgreguessin. Perquè més enllà del dol sentimental, que també hi pesa, amb tots els llibres escampats qui sap per on es perdia el valor documental que tenien quan formaven part d’una sola col·lecció: la cura en la selecció, l’ordre, la complementarietat d’uns llibres amb els altres, les dedicatòries...

Amb aquelles dues notícies encara fresques a la memòria, en llegeixo una altra en un sentit feliçment contrari: la biblioteca de l’enyorat Josep Maria Aloy –més de 8.000 llibres de literatura infantil i juvenil escrits en català– passarà a formar part del futur centre de documentació en Educació de la FUB. Vol dir que tota la il·lusió que ell va posar en aquella biblioteca que va muntar a casa seva es perpetuarà en el nou espai que ocuparà a Manresa mateix i farà un servei enorme. M’imagino que feliç deu ser sabent que aquella seva biblioteca que un dia va inaugurar amb tanta alegria ja no es perdrà mai. I quan ho penso me n’alegro tant com ell.

El traspàs de la biblioteca de Josep Maria Aloy a la Fundació Universitària del Bages coincideix amb una sèrie de cessions de particulars que en els últims mesos han donat les seves biblioteques i tot el seu material documental recollit durant anys a l’Arxiu Comarcal del Bages. Amb poc temps ha rebut el llegat de Mossèn Gasol i el dels estudiosos Francesc Villegas, Xavier Sitjes i Jaume Pons. Carretades de llibres i de documents diversos que, si no fos per la voluntat dels seus propietaris o els seus hereus, podrien haver acabat malvenuts als Encants, o, pitjor encara, llençats directament a un contenidor. Ara tindran un lloc per sobreviure als seus impulsors i esdevindran una herència de valor incalculable per a les futures generacions. Donar-ho no ha de ser un pas fàcil, però saber-se’n desprendre i pensar que quan tu no hi siguis aquells teus petits i grans tresors et sobreviuran és una cosa que t’ha d’omplir i t’ha d’alleugerir a la vegada. La sensació d’haver deixat petjada.