No hi ha vida sense incertesa, i si n’hi hagués, si fos possible preveure totes les circumstàncies i condicionants de la nostra vida, no seria vida. La humanitat s’ha debatut sempre en aquest difícil equilibri, entre la necessitat controlar i donar resposta a les preguntes i les pors sobre el futur, i les ganes de creure que el destí no està escrit, que rere la cantonada s’amaguen perills però també oportunitats; entre profetes, religions i supersticions i revolucionaris, artistes i descreguts. Coneixereu a la gent per l’actitud, entusiasta o espantadissa, amb què encaren la incertesa.
I això, que passa en el pla personal, passa també en el col·lectiu. Res més apassionant (encara que sovint dolorós) que comprovar que la història no està escrita. Us en posaré tres exemples que a mi m’han impactat. El Juny de 1989 –amb els tancs de Tiananmen a la tele– era a Berlín i us asseguro que res ni ningú feia pensar o va predir que a aquell mur imponent li quedaven quatre mesos comptats de vida. Més recentment, en aquest segle XXI, recordo una reunió a l’Ajuntament de Manresa on el (darrer) president de Caixa de Manresa ens explicava als representants dels diferents grups municipals que s’optava per la fusió amb Caixa Catalunya per poder accedir a uns fons que permetrien garantir la continuïtat de l’arrelament a la comarca i l’obra social. Preguntat per la possibilitat que aquests fons no es poguessin retornar –com així va ser– va respondre amb fingida solvència –i assentiment generalitzat!– que no patíssim perquè aquesta possibilitat era mínima... I ara fa res, quan vam sentir a parlar del coronavirus, vam ser molts els que ens vam equivocar pensant que es tractava d’una altra falsa alarma, com la de la grip A, l’aviària o l’ebola.
El futur és necessàriament incert i les projeccions a mig i llarg termini gairebé mai l’encerten. Som, i ja esta bé, una societat escèptica i sabem que ningú és infal·lible ni té la bola de cristall, ni els governs ni els experts i especialistes de torn. La incredulitat és la nostra fortalesa, i alhora, com ara, la nostra debilitat.
Amb l’emergència climàtica ens trobem en una cruïlla de molt mal passar. El nas, i sobretot la mandra, ens diu que no n’hi ha per tant, que potser s’equivoquen i que, si no, ja ens espavilarem quan sigui l’hora. El cervell, però, ens recorda que mai tants científics s’havien posat d’acord i que el missatge és molt clar: o ara o mai. I que al capdavall moltes de les coses que hem de fer per aturar l’escalfament del planeta (generar menys merda) són bones per si mateixes. Per una vegada, doncs, hauríem de fer cas als que ens avisen d’un perill cert i proper. Si ara fem un canvi profund en la nostra manera de viure, moure’ns i consumir, potser no sabrem mai que hagués passat si no l’haguéssim fet perquè la Terra on es faran vells els nostres fills serà encara un bon lloc per viure. Però val més conservar el dubte que comprovar, quan ja sigui massa tard, que el canvi era necessari, imprescindible de fet.
