L’Ajuntament de Moià ha anunciat aquesta setmana que reactiva el control de les places d’aparcament en zona blava per garantir que els que hi estacionen les utilitzen correctament. Són places gratuïtes en les que l’únic que es demana és que el conductor hi deixi un paperet indicant l’hora d’arribada i que no superi el temps establert. Per tant, el que ara vol aconseguir el consistori moianès és que, veritablement, aquests estacionaments facin efectiu l’objectiu amb què es van posar en servei ja fa anys (però que poc han arribat a complir) com és el d’oferir una rotació real, de manera que tot sovint hi hagi places lliures per facilitar una aturada ràpida però suficient per a compres i gestions. El de Moià és un cas significatiu pel fet de ser capital de comarca i perquè, per les seves característiques (municipi amb nucli antic de carrers estrets i notable segona residència), té una especial problemàtica amb l’aparcament. Però el seu no és, ni molt menys, un cas únic, més aviat al contrari. És un exemple més d’una situació que s’estén a molts altres municipis del nostre entorn i de dimensions similars, que posa de manifest, d’una banda mancances i, de l’altra, vicis de la nostra societat. Per un costat, evidencia la dificultat que tenen la majoria d’Ajuntaments de pobles petits i mitjans (per sota dels 10.000 habitants) per fer efectives a la pràctica normatives que s’estructuren en la teoria. La de Moià no és pas la primera ni serà pas l’última zona blava gratuïta que acaba en una inutilitat temporal perquè la manca d’efectius en fan impossible un control eficaç i, sobretot, constant. Així, acaben com uns simples aparcaments acolorits, sense més incidència ni eficàcia. Més que zones blaves, són zones mortes. El ciutadà acaba captant i assumint aquesta inefectivitat, i amb la seva acció quotidiana en rubrica la inutilitat. Aquí rau l’altre exponent, el dels vicis. Vivim en una societat, també (o sobretot) en els pobles petits i mitjans, afectada per la malaltia del cotxeenganxatalcul en la mobilitat interna. Una ciutadania que assumeix que, quan es desplaça a una gran ciutat, és gairebé ineludible buscar pàrquing i, encara, caminar 10 o 15 minuts fins al lloc de destinació, malgrat s’hagi d’acabar passant per caixa. Als pobles, en canvi, es percep gairebé com un desaire no poder aturar el cotxe davant de la porta de destinació, malgrat en molts casos hi ha zones àmplies per estacionar sense cost ni límit horari a un parell o tres de minuts, màxim cinc. Una problemàtica parcial que dibuixa una dinàmica general que és prou simptomàtica.