Passen els anys i canvien els costums, però la il·lusió en la màgia dels Reis no decau. És una fe que professem xics i grans de tota mena, fins al punt que «fer la carta als Reis» s’ha convertit en una metàfora recurrent per expressar qualsevol desig. A les portes de cada Nadal els periodistes la utilitzen a tort i a dret («què demana aquest any als Reis?») ja sigui entrevistant un cap de govern, una actriu, un sindicalista o la presidenta d’una associació de veïns, sempre els dona joc. També hi ha qui ho expressa motu proprio sense que li ho preguntin, de vegades com un desig sincer i de vegades com una ironia. La Sussi Garcia, membre del Consell Municipal de les Persones Grans de Manresa, ho va manifestar en un sentit irònic en la carta que va escriure a aquest diari a finals de novembre. Es queixava de la nul·la disposició de l’Ajuntament a instal·lar un vàter públic. I al final del seu escrit, convençuda que demanar-ho als responsables municipals era picar ferro, exclamava: «I si ho demano als Reis?». Ara ja sabem que, si els va escriure, no els deuria arribar la carta.
La queixa de la Sussi no és la primera en aquest sentit ni es refereix a un problema d’ara. Diria que en sento parlar des que tinc ús de raó, i que no es tracta només d’una mancança de la nostra ciutat, sinó de totes les que conec. Hi ha qui, per motius de l’edat, el pot patir amb freqüència, i hi ha a qui li pot sobrevenir d’una manera puntual, però tots en un moment donat hauríem pagat el que no tenim per trobar un lavabo a mà. Alguns tindran aguant per anar des del Pont de Ferro fins a l’Avecrem, però a moltes persones el tram que va des de la plaça d’Onze de Setembre fins al bar Pajaril els pot suposar una marató i patir el que no està escrit. Quan la Sussi va fer la seva carta parlava de posar un lavabo al jardí del pati del Casino, però en realitat se n’haurien de fer molts més repartits per tot Manresa. I això no ho farà cap govern municipal. Preferiran convocar un concurs de poesia, fer una campanya a la premsa dient «la vellesa és bella» (que ningú rigui, és una de les coses més habituals en què es gasten els diners públics), erigir una estàtua o posar un ascensor que val un dineral en un lloc on gairebé no es fa servir. En faran moltes de coses i pronunciaran grans discursos. Però quan la bufeta està a punt d’esclatar i no hi ha cap bar obert, ni això ni el carril bici ni aquella merda de ratlles grogues pintades a la calçada no et serveixen de res. I votaries a qui fos si et prometés un vàter.
