La Justícia britànica ha desestimat la demanda contra cinc diaris d’Editorial Prensa Ibérica (entre els quals, Regió7) interposada pels fills d’un capitost de la seguretat de l’Azerbaidjan que al seu dia l’havien fet fora per sospites sobre la seva integritat, diguem-ne moral, per exercir un càrrec públic. Els fills de l’individu qüestionat es devien sentir agredits per la informació que explicava els negocis i inversions familiars a les Balears i van triar l’escenari judicial del Regne Unit per disparar contra el missatger, convençuts (com també n’hi ha, aquí) que la llibertat d’expressió és modelable d’acord amb els interessos dels poderosos. És consideraven intocables i van pensar (com molts aquí, també) que uns jutges els afinarien la punteria. La sentència els ha deixat clar que no tenien raó, i que es van equivocar d’escenari. Com a mínim.

Si busquéssim a les hemeroteques trobaríem demandes semblants de gent de pell fina enfadada amb les informacions periodístiques que mostraven les seves vergonyes sospitosament delictives. Regió7 n’acumula unes quantes (Trasserra per l’afer de la Colònia Palà; Ayala pel transfuguisme polític a Sant Fruitós; Pont Aeri per atreure gent agressiva a les seves discoteques; el capellà De Vargas per l’aprofitament dels hàbits sacerdotals per estafar feligreses devotes...), cap de les quals van prosperar perquè no tenien on agafar-se.

Però si burxem una mica més a fons, sí que trobarem exemples de com els poderosos es passen pel folre el bé preuat de la llibertat d’expressió. El més paradigmàtic, el de Julian Assange, empresonat i a punt de ser deportat als Estats Units amb arguments inversemblants que han anat afinant diferents jutges anglesos (d’aquests també en tenen) al servei d’interessos globals. Ni fan l’esforç de dissimular que, en realitat, la persecució (us sona?) té com a objectiu fer-li pagar l’atreviment d’haver publicat les proves que denunciaven les atrocitats comeses per l’exèrcit nord-americà a l’Iraq, Afganistan i Guantánamo. No importa la realitat denunciada, perquè hi ha una causa superior: la unitat, perdó, la seguretat nacional. No importa que el compromís social de la premsa sigui aportar els elements de judici que permetin la participació, la contribució dels ciutadans al funcionament democràtic de la societat. Paradoxalment, Wikileaks, l’exercici de llibertat d’expressió més contundent mai conegut, pot convertir-se en l’exemple més clar dels perills que amenacen la democràcia si la professió periodística no manté la dignitat i la societat no defensa drets fonamentals com la llibertat d’expressió, el respecte a les minories, la pluralitat, etc., que arreu hi ha qui malda per afinar.