No ens ve de nou perquè aquest supremacisme els catalans i els pobles no castellans de la península Ibèrica el portem tres-cents anys, pel cap baix, patint-lo. Però cal reconèixer que darrerament s’ha revifat amb força. I, el que sap més greu, és que determinats comportaments d’aquesta ideologia els hem estat assumint com a normals i ens hi adaptem amb una certa resignació.
Un parell d’exemples. El debat sobre l’ús social de la nostra llengua ha produït alarma i fa poc que per les xarxes s’ha aixecat força polseguera per un article al respecte, censurat per la direcció del diari Ara d’un col·laborador seu, Xavier Roig. Per altra banda, també s’ha fet viral l’amonestació al jurista i professor Hèctor López Bofill per una piulada al seu compte personal de Twitter per part de la universitat on treballa, la Pompeu Fabra, on ell deia que li semblava curiós que es veiés com a inassumible, per part d’un determinat corrent d’opinió, que hi hagués cap mort derivat d’un procés d’emancipació nacional i assumís, en canvi, com a inevitables les derivades de la covid. Obviant –afegeixo jo– que la violència li posa sempre i concretament una part: la que no permet democràticament l’autodeterminació pacífica i civilitzada i l’ús d’una llengua diferent a la seva.
Tot plegat formar part d’un racisme cultural que té unes arrels profundes. Desgraciadament, aquest ha estat sempre present en la història de la humanitat. Molt sovint per construir i refermar la superioritat d’un poble sobre els altres a fi de justificar la invasió de les seves terres i l’apropiació dels seus recursos. Però, més enllà d’un racisme primari i espontani, cal saber que sovint han estat els governants qui l’han alimentat de manera sistemàtica i planificada a fi de crear el seu imperi.
El cas espanyol és, en aquest sentit, també prou paradigmàtic. Cal recordar la construcció d’un discurs supremacista de la puresa de la raça «espanyola» –de matriu castellana, naturalment– durant les darreres dècades del segle XIX i la meitat del XX. Alimentat per un corrent internacional favorable a l’eugenèsia i la classificació racial del món, es va crear un moviment ideològic molt potent, que va servir especialment per bastir un model d’estat unitari. L’esclat d’aquest corrent supremacista es produeix al voltant de la Guerra Civil, on el règim colpista del general Franco, de bracet del nazisme i el feixisme d’aquell moment, desplega accions repressives molt clares i contundents que li serveix per justificar la seva política genocida, de caràcter cultural i biològic.
La desmemòria històrica no és gens bona per encarar el futur. Per això és remarcable el treball de l’Eduard Llaudó, «Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània», editat per Parcir. S’aplega en aquest llibre nombrosa documentació que dona fe d’aquesta realitat poc coneguda. I és, doncs, un bon punt de partença per començar a despullar el relat d’un nacionalisme d’estat clarament pervers que arriba ben viu, com veiem, fins als nostres dies.
El nacionalisme espanyol modern encara conserva amb orgull facetes heretades de les pàgines negres de la seva història, com la destrucció cultural –la catalana, per exemple– com a eina de dominació. I, lamentablement, no és només patrimoni de la dreta. L’esquerra espanyola mira sempre, davant d’aquest panorama, cap a una altra banda i és incapaç de revertir aquesta realitat. En el fons, tant li fa! Els esquerrans espanyols no han de renunciar pas al seu univers cultural i es limiten, doncs, a la crítica ideològica i mai entren a fons en el debat nacional. I així anem!
