Barbuts

El filòsof i escriptor Francesc Pujols va suggerir que algun dia s’hauria d’escriure la història de la barba, i el seu amic Josep Pla, en un dels «articles amb cua», va dir que ja l’escriuria ell si disposés de temps, humor i una renda apreciable. Per què la gent porta barba?, es pregunta Pla. És possible que a hores d’ara aquesta història sobre l’origen i l’evolució de la barba ja hagi estat escrita per algú, tractant-se d’un dels trets més antics de la humanitat. En portaven els primers homínids, els sants que han donat nom a la setmana dels barbuts, i també els filòsofs antics, els bandolers, els romàntics i els indignats del 15-M. No ha existit generació en què els joves o els vells es deixessin barba. En una època, devia haver-hi qui lluïa barba per semblar més home, fer-se l’important o aparentar ser més bàrbar. O per ser respectuosos amb la llei de la natura, com els estoics. Qui sap si també per protegir-se del fred, com a ornament o per mandra d’afaitar-se. En Quixot sense barba seria menys quixotesc, i és difícil fer-nos la idea d’un Karl Marx, un Àngel Guimerà o el pare Nadal amb la cara neta i rasurada com el paner d’un infant. Avui dia les barbes, a diferència d’altres moments de la història, no marquen cap tendència ni cap tret distintiu determinats i acostumen a ser efímeres i llevadisses. Abans les barbes duraven tota la vida. Ni Jesús, ni Freud, ni Rusiñol no van afaitar-se mai. En el cas de Jesús, sabem, per Isaïes, que els soldats van arrencar-li la barba, com solia fer la policia franquista amb els «elements subversius» a l’hora d’interrogar-los. A ca nostra, en els darrers anys s’han deixat créixer la barba Jordi Cuixart, Artur Mas i Josep Guardiola. I no crec que ho hagin fet seguint la moda d’una moda que mai no passa de moda, ni tan solament perquè tots tres siguin socis d’Òmnium.