A cada pas que dona el Govern de la Generalitat, em refermo en la por del fracàs de la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern 2030. Ja no tinc clar si és millor posar un ciri a la Mare de Déu perquè ens els concedeixin, o perquè no ho facin i així evitem un ridícul monumental.
Per als qui vam tenir la sort de viure, en viu i en directe, la preparació de la candidatura dels Jocs d’estiu del 1992, ens fem creus de com es porta aquesta dels d’Hivern. Sí, les dimensions , preparatius i futures actuacions són d’una escala molt menor, però és que som a les beceroles d’un esdeveniment quan falten set anys, que és un instant.
Ni Pere Aragonès és Pasqual Maragall, ni veig un Josep Miquel Abad, ni un Enric Truñó, Albert Batlle, ni una vintena més d’alts càrrecs que van formar el millor i més potent equip organitzatiu de la nostra història. Els Jocs del 92 va ser una fórmula d’èxit per un munt de sumes d’esforç individual i col·lectiu, treballant amb entusiasme, il·lusió i molt alta professionalitat de manera que, l’endemà, totes les grans empreses competien per poder contractar-los.
Vaig parlar amb tots ells, per raons de coneixement personal, de càrrec polític i de coincidència en molts dels esdeveniments previs als Jocs. La complexitat era enorme, el resultat fou esplèndid. En aquell llarg camí centenars de persones hi van contribuir des dels llocs més elevats als més bàsics i elementals. Tothom va quedar bé, tothom va fer mèrits pel resultat final.
En aquests Jocs d’Hivern, hem començat amb mal peu, perquè no veig una estructura mínimament sòlida i plural per encarar els preparatius de la candidatura, amb perspectives d’èxit. I no ho dic per la sorprenent decisió d’organitzar una consulta per d’aquí a 3 o 4 mesos, reduïda a un petit espai de país. Ho dic per la sensació que algú creu proposar una mena de Grans Colònies d’Hivern, en un racó del Pirineu català, sense adonar-se que som davant un esdeveniment mundial que pot tenir una audiència de mil o mil cinc-cents milions de persones.
Un esdeveniment esportiu que requereix de la suma d’enormes esforços col·lectius per poder-lo gestionar amb èxit, en el cas que ens siguin concedits. I sumar esforços vol dir fer-ho amb visió de país, primer, i d’Estat, tot seguit. Si es concedeixen seran els Jocs d’Hivern, del nom que es decideixi, seguit del guió Espanya. Vol dir que competirà l’equip olímpic espanyol, al costat d’un centenar d’altres equips olímpics nacionals. Vol dir, tenir clar que és un projecte de país i alhora d’Estat.
I si abans de presentar candidatura encara no sabem ni el nom concret ni si hi ha consens territorial per dur-los a terme, el jurat que els ha de concedir pot mirar cap a un altre lloc on hagin fet millor la seva feina. No haver pactat, prèviament a la consulta, amb el COE ni amb Aragó, em sembla començar la casa per la teulada. I si no es té un equip de primera divisió en l’organització, que faci feina preparatòria ara, i execució l’endemà de la concessió, és viure en l’imperi de la improvisació. No anem per bon camí. I recordo que qui presenta candidatura és el COE, ningú més.
