No pot negar-se que els discursos de l’extrema dreta ajuden a crear desconfiança cap a la immigració, però segur que la prèvia desconfiança instintiva cap a la immigració alimenta l’èxit de l’extrema dreta. El mateix pot dir-se del masclisme profund, del nacionalisme obtús, del clericalisme arnat o del negacionisme climàtic. Vox és un partit reaccionari, és a dir, que reacciona en contra dels canvis que transformen la societat gràcies a l’impuls del feminisme, l’ecologisme i el laïcisme; proposa frenar-los i fer marxa enrere. Aquests canvis són aplaudits, amb més o menys energia, per una part important de la societat, però també superen les capacitats digestives d’una altra part igualment important, ja que les mentalitats arrelades no es canvien per la simple aprovació d’unes lleis. Al seu torn la dreta conservadora que no fa un discurs reaccionari explícit però no s’hi sent gens incòmode, i de vegades fins i tot se li escapa; no ens haurà d’estranyar que es posi d’acord amb els ultres. Davant d’això, què pot fer el progressisme? Argumentar i convèncer, amb respecte i sense prepotència.
Deure de decidir. Catalunya pot optar per l’autosuficiència energètica i omplir terra i mar de plaques solars, aerogeneradors i costoses plantes de fabricació d’hidrogen per emmagatzemar energia de cara als dies de boira anticiclònica, però l’afectació del paisatge i el territori serà inevitable. També pot optar per conservar el paisatge i comprar l’energia als veïns que no gasten tantes prevencions, però llavors serà dependent i necessitarà esteses de torres de molt alta tensió, igualment antiestètiques i rebutjades pels municipis afectats. El que no pot fer Catalunya és dir que no a una cosa i a l’altra i pretendre alhora ser ecològicament impecable i medalla d’or en descarbonització.
Dilema. El dubte habitual sol establir-se entre quedar-se o marxar, però en determinades situacions l’equilibri fa que hi hagi tants motius per no marxar com per no quedar-se.
