Com havia fet sempre, el 2014 Putin va actuar a Crimea i el Donbass amb una fina combinació d’audàcia i prudència, calculant cada pas amb el cap fred i sospesant bé costos i beneficis. Quan va acabar, li havia sortit tot tan bé i tan barat que es va penedir de no haver anat més lluny. Per aquest preu, va pensar, la pròxima vegada em compro tot Ucraïna. És el que fa ara. Però les coses han canviat. I, per començar, ha canviat ell. Com la majoria d’autòcrates, ha anat perdent la capacitat de sospesar objectivament la seva força i la dels rivals, un dèficit fatal que porta els dictadors a la fase d’egolatria prèmium en la qual molts es posen la soga al coll envaïnt Rússia. En principi, Putin no pot fer-ho, però no descartem res: si ara se surt amb la seva, podria acabar bombardejant Vladivostok.
Mentrestant, com que Ucraïna no és Osetia i Kíev no és Sebastopol, la invasió per crear una segona Bielorússia pot provocar (perdó, em repeteixo, ja ho vaig escriure divendres) un Afganistan entre eslaus. Guanyar una invasió no és guanyar una guerra, i molt menys és guanyar un país. Putin tenia la paella ucraïnesa ben agafada pel mànec i, increïblement, ha decidit posar-se-la al llit plena d’oli bullent. Pot passar de tot, però segur que en sortirà escaldat.
