El títol que precedeix aquestes paraules («el català, cosa de tots») és el lema que es va usar ara fa 40 anys per a la primera campanya de sensibilització sobre l’ús de la llengua catalana un cop acabada la dictadura. Després d’aquesta n’han vingut altres, de campanyes: «Que aquí es parli català... depèn de vostè», «Tu ets mestre», «Dóna corda al català» (amb els lemes «Parla sense vergonya», «Parla amb llibertat» i «Per començar, parla en català») i «Encomana el català». Darrerament, immersos en l’era digital, hem tingut «A la xarxa, peta-ho en català» i actualment s’ha encetat el projecte Aina (anomenat així com a homenatge a la primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat, Aina Moll, qui, alhora, era filla del gran lingüista ciutadellenc Francesc de Borja Moll).
Que en 40 anys justos hi hagi hagut més de mitja dotzena de campanyes per incentivar l’ús de la llengua catalana ens ha de fer reflexionar, com a individus i com a societat. Difícilment trobarem en el món una altra llengua que hagi d’esforçar-se constantment per mantenir-se, més que no pas sobresortir. L’informe «Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana», que s’ha donat a conèixer darrerament com a punt de partida del Pacte Nacional per la Llengua, indica que la transmissió intergeneracional i l’aprenentatge escolar del català no han pogut compensar el volum i el ritme d’arribada de nova ciutadania, d’una immigració de procedència diversa que s’ha trobat més còmoda usant l’altra llengua oficial de Catalunya. Per capgirar la tendència, determina l’informe, és imprescindible el compromís de l’Estat i d’Europa.
La Generalitat afronta actualment aquesta situació de disminució de catalanoparlants amb les dues eines esmentades: el projecte Aina i el Pacte Nacional per la Llengua. El primer demana la implicació de tothom, per aconseguir un banc sonor de les diverses variants dialectals de la nostra llengua comuna que permeti que els assistents de veu puguin reconèixer les nostres peticions. El segon també incorpora un procés participatiu ciutadà, obert fins a meitats d’aquest any, i es proposa assolir tres objectius: incrementar els nivells de coneixement col·lectiu de la llengua, facilitar al màxim l’ús de la llengua en tots els àmbits i potenciar l’adopció de la llengua entre les persones que no la tenen de partida.
Tot això coincideix en el temps amb l’ofensiva d’una part de les estructures de l’estat espanyol que vol imposar al món educatiu el seu model lingüístic per percentatges. Parteixen de la idea noucentista que «la lletra amb sang entra» i que no hi ha cap altra manera d’aprendre una llengua que incrementar-ne el nombre d’hores lectives. Obvien dues realitats lingüístiques: la genèrica, que evidencia que per aprendre bé una llengua hi ha d’haver una immersió (i això ho evidencia el fet que, si volem que la nostra joventut surti ben preparada en llengua anglesa, els enviem –si l’economia ho permet– a cursar un curs en un país de parla anglesa), i la concreta a la societat catalana, que cada vegada més comença i continua les converses en llengua castellana, amb la voluntat de fer-se més entenedora però en detriment de la nostra llengua pròpia.
Els lingüistes indiquen que la llengua catalana té amenaçada la seva pervivència. És feina de tots de revertir aquesta tendència, utilitzant el català en totes les ocasions que es pugui. Com va dir el president Lluís Companys, «Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres».
