Algú va dir una vegada que a Manresa hi havia dues menes de gent, els que havien anat a la Flama i els que voldrien haver anat a la Flama. L’afirmació és una ximpleria, evidentment, però explica bastant bé l’excepcionalitat d’una escola que –sobretot en els inicis, a la dècada de 1970– era substancialment diferent de les altres, tant públiques (els Nacionals, en deien aleshores) com privades (la majoria vinculades a l’Església catòlica).
Moltes de les coses que ara per sort són normals a qualsevol escola del país: que es parli de tu al professorat, que els mestres no piquin (!) a la canalla, que s’experimenti fora de l’aula, que els nens i nens tinguin veu i (una mica) vot, que es prioritzi l’autonomia a la memorística, que la llengua vehicular sigui el català... aleshores eren absolutament estranyes. Vist amb perspectiva, la Flama més que una escola revolucionària fou una escola pionera (en el nostre context geogràfic i polític) però perfectament coherent amb els corrents pedagògics que es consolidaven a Europa des de finals dels anys seixanta. En realitat la Flama representava la normalitat i el que era una excepció, autoritària i retrògrada, producte de la dictadura, eren la majoria de les altres escoles de Manresa, de la comarca i del país.
En aquell temps, però, aquesta sensació d’excepcionalitat, de ser els diferents, la teníem, nosaltres, i ens hi veien, els altres. Més, com en el meu cas, quan tots els fills dels amics dels meus pares (pare i mare) anaven també a la Flama i quan en els entorns extraescolars on em movia els «flameros» érem majoria o grup apart. Vivia a la bombolla Flama. Tant és així que recordo descobrir amb sorpresa que hi havia nens de la Salle que eren del Barça. En el meu cervellet en blanc i negre, el Barça i la Flama estaven a la mateixa banda de la ratlla que separa el bé del mal, mentre que la Salle, com el Franco i el Real Madrid, eren a l’altra...
També em sorprengué la facilitat amb la què els de la Flama ens adaptàrem i integràrem a l’Institut. En termes generals, els nens i nenes que anaven bé a l’escola continuaren igual a l’institut, i al revés. A més –sorpresa!– fent un repàs a les trajectòries dels meus companys i companyes s’arriba fàcilment a la conclusió que l’origen cultural i econòmic ha acabat sent molt més determinant que la «pedagogia activa» que havíem rebut.
I no obstant, a més d’un record feliç –que no és poca cosa– de l’etapa escolar i per tant de la infantesa, crec que del pas per la Flama ens en queda alguna cosa més, un cert tarannà comú malgrat els itineraris vitals de cadascú; un aire marcadament kumbayà (en un país ja molt kumbayà!), una barreja de bonhomia, ingenuïtat i positivisme, difícil de descriure però fàcilment identificable. I és que l’escola –avui és un bon dia per recordar-ho– potser no pot canviar radicalment el destí de les persones però sí que pot modificar-ne l’enfoc i la perspectiva, els valors, si ho preferiu.
