Benjamin Franklin, considerat «el primer estatunidenc», a finals del segle XVIII ja pensava que la millor forma de fer un bé als pobres no és donar-los almoina, sinó fer que puguin viure sense necessitar-la. En una setmana de capirots, professons i tota mena de persones amb hàbits, més enllà d’alguna que els porta durant tot l’any, és un bon moment per valorar l’esmena d’un dels fundadors dels Estats Units al que es coneix com a caritat cristiana.

Sota la cobertura tramposa d’ajudar desvalguts i víctimes de conflictes, algunes ONG en temps recents i els organismes cristians des de fa dos mil anys s’han ocupat de fer el contrari de l’adagi del primer ambaixador americà a França. En els seus temps de treball dur, d’estalvi (qui podia) i d’esperit comunitari, la pobresa era una endèmia. Ara demanen diners prometent (o jurant) fer-los arribar als mancats. Hauria de ser només tasca dels serveis públics i socials dels governs democràtics. En societats desenvolupades, l’activitat dels intermediaris en l’ajuda hauria de tendir a la desaparició. Hi ha organitzacions religioses que practiquen la caritat per nom i per fets, però la seva aportació pròpia és nul·la. Es limiten a repartir quantitats rebudes de donatius privats i subvencions públiques, i se’n queden una part per a les seves despeses.

En ocasions es fa de forma discreta per evitar la vergonya d’alguns d’haver-hi d’acudir i en altres atraient l’atenció dels mitjans de manera intolerable. A Manresa hi ha el cas d’una monja que ha convertit l’ajuda al que abans se’n deien «pobres» en un espectacle, el qual serveix per afluixar les carteres de les persones sensibles respecte d’aquest problema. A llocs com l’Índia és ben visible als carrers. Aquí es viu en silenci a casa pròpia o bé ocupada. Aquesta abusiva gestió d’imatges la trobo socialment pornogràfica. Si hi afegim l’absència de qualsevol crítica, la lloança irreflexiva contínua d’importants col·lectius socials i la falta de controls en la gestió dels fons, em sembla completament fora de lloc i de temps, com els del polític que m’ha servit per arrencar aquest article.

Acabo amb un doble o triple horror. El sento quan veig com gestiona la seva participació indirecta envers algunes de les víctimes de la guerra a Ucraïna transferides a casa nostra. Fa anys ja em xiulava l’oïda quan deia que «el seu claustre era el món». Sent d’un orde que requereix la clausura, un concepte tronat, li donava una recargolada a mida. Quan la va entrevistar el Cesc Serrat, va gosar dir que «és una ferida de guerra». Vaig quedar esfereït. Tot per la passarel·la mediàtica sense cap pudor ni mesura. Informativament convindria focalitzar-nos més en com els va als arribats i qui paga els seus viatges. Cal protegir d’aquesta exposició tots aquells menuts d’ulls blaus i cabells rossos que l’acompanyen a les fotografies on ella sempre és el centre de l’atenció. Primer els pobres, després la independència o el Barça. Ara, criatures ucraïneses. Val tot.