Manresa celebra l’Any Maria Matilde Almendros, coincidint amb el centenari del seu naixement en aquesta ciutat. Personalment, només vaig veure un parell de vegades la il·lustre actriu i locutora de ràdio, que, casualment, va marcar dues de les meves trajectòries personals.
Per circumstàncies familiars vaig viure la infantesa i part de l’adolescència amb la tieta, al bell mig del que llavors era el barri vell, a cal Milord, a la plaça de Sant Ignasi Malalt. Com a la cançó de la Concha Velasco, la tieta volia ser artista, havia fet teatre amateur a l’escenari que tenia darrere de casa, als Carlins, allà va conèixer i es va fer amiga de la Maria Matilde, que, per a mi, sempre va ser la Matilde, perquè el nom em feia més gràcia. La tieta, que no ho va tenir fàcil, va renunciar a ser actriu i va acabar sent la planxadora del barri, però durant tots els anys que va exercir de mare, no passava un dia que no em parlés de l’Almendros amb admiració i una sana enveja. Era l’època de l’acadèmia al carrer Sobrerroca, els esmorzars a la granja del Sr. Descarga, els diumenges de sessió doble de cinema a la Sala Loyola i les tardes de teatre, que als setanta i vuitanta eren moltes per les estrenes de la companyia titular o els concursos, als Carlins. A la cuina no parava de sonar la seva veu des de RNE, a la tele Optimus del menjador no ens perdíem ni una de les seves aparicions a TVE, i guardo el màgic record de la primera vegada que em van portar al teatre Romea de Barcelona, on em vaig sentir el centre del món quan la tieta em va deixar acompanyar-la als camerinos per saludar la seva idolatrada amiga.
Va ser així com aquella dona avançada al seu temps, pionera de la ràdio en català i actriu de renom, es va convertir per influència de la tieta, en un exemple de virtuts humanes i professionals; possiblement per aquesta i altres circumstàncies em vaig enamorar de les dues coses: de la ràdio i del teatre. En bona part per culpa seva, la ràdio es convertiria en la meva professió durant més de dues dècades, d’això en vaig poder parlar llargues estones amb qui va ser el seu company a les ones, i acabaria sent el meu director a la desapareguda Cadena 13, Enric Frigola; mentre que el teatre passaria a ser, i encara ho és, la meva particular fàbrica de somnis. A la Matilde li hem de reconèixer haver estat referent d’una gloriosa generació teatral manresana –no diré noms per no deixar-ne cap en l’oblit–, de la qual n’han sortit hereus i hereves que no l’oblidarem mai, perquè gràcies a ella hem pogut emocionar i emocionar-nos des de l’escenari, en el llarg assaig de la vida. Aquest centenari és la millor oportunitat per dir-li públicament: Matilde, allà on siguis, gràcies per ser amiga de la tieta i, sobretot, gràcies pel teatre.
