Avui és 1 de Maig. I què? És diumenge i m’imagino els sindicats maleint el dia del Senyor perquè això els treu parròquia. I no pas perquè els treballadors i les treballadores (ai.....) siguin a missa i costi fer-los sortir. Si és 1 de Maig i és diumenge, els del gremi de la pancara laboral ho tenen pelut. El diumenge mana més que la pancarta, oimés si la pancarta la pinten i la branden els sindicats de sempre. I ja em perdonaran. O no.

Des de la meva posició privilegiada d’autònom –és ironia, naturalment, no això de la posició sinó això del privilegi– veig des de fa dècades com els sindicats de tota la vida fan aigua sense aturador. No remunten. No tenen remei. I per què? Perquè mentre (totes) les coses van canviant ells es mantenen ferms i inamovibles com abans, que en aquest cas vol dir com antes. Me’ls escolto, els sindicalistes, sí, i faig l’esforç no només de sentir-los sinó fins i tot d’escoltar-los, i no hi ha manera. Trobo que les seves maneres no són formes d’engrescar ni de defensar ningú. Ni dec guanyar res. Trobo que darrere el kit sindical de la pancarta i el megàfon –ai! El megàfon!– i el tradicional discurset, els sindicalistes no es guanyen el carrer i que la seva defensa abraonada dels drets es queda en una retòrica antiquada. S’enfadaran amb mi, avui, els sindicalistes, però fa dies que ho penso i trobo que avui és un bon dia per dir-los-ho: Els seus discursos són de metxa gastada. De petard que no peta. Les seves consignes, això sí, mantenint un esforç innat, titànic i envejable per mantenir els ritmes consonants al preu que sigui, són poc més que brindis no al cel sinó a la classe obrera a qui diuen defensar, però amb la qual no saben com posar-s’hi.

Et mires un sindicat i sembla que el temps no hagi passat. El que proclamen, com ho proclamen, i el to habitual de sindicalista a punt de crit obert i puny tancat, a mi m’allunya.

Què els passa? Que fan cara d’enfadats perquè sembli que estan enfadats, sí, d’acord, però no han pensat que hi ha, segur, millors maneres de defensar la causa? Les manis que no tenen guió, les consignes que no s’aguanten, les vagues que no porten enlloc. Ara deuen pensar que hi estic en contra i que soc un p... capitalista. Res d’això, soc autònom i, malgrat que ells, els sindicats, no estiguin mai per nosaltres, els demano que siguin creatius. Que reinventin la protesta, que li donin la volta a la cançó de l’enfadós, que, si ho fan, seran els putos amos. Però no, com que es passen la vida cridant pel puto megàfon, no escolten res del que passa al seu voltant. I tant que els necessitem. Així ens va. Així els va.