Les clavegueres de l’Estat tornen a ser notícia, ara amb les il·legals escoltes telefòniques. Fa uns dies la revista nord-americana The New Yorker va publicar l’estudi realitzat pel centre d’investigació canadenc Citizen Lab en el qual es detalla l’espionatge efectuat a 65 polítics i activistes independentistes catalans. Unes víctimes més del programa informàtic Pegasus que només poden comprar els governs segons l’empresa israeliana que el comercialitza. Les darreres informacions indiquen que només s’ha desemmascarat la punta de l’iceberg.

Gràcies al treball d’investigació dels mitjans de comunicació es van destapant nous episodis d’aquesta greu anomalia democràtica. Fa un parell d’anys el govern espanyol ja va autoritzar intervenir el telèfon de divuit persones vinculades a la plataforma independentista Tsunami Democràtic.

La ministra de Defensa, Margarita Robles, en una desafortunada intervenció al Congrés dels Diputats va voler justificar el que és injustificable. La ministra també es va negar a donar detalls tot aixoplugant-se en què no pot revelar els secrets. Des del govern central s’insisteix que en tractar-se de la seguretat nacional l’assumpte està protegit per llei i és matèria classificada. Vet aquí una prodigiosa coartada. Amb aquests raonaments, governi qui governi, tenen carta lliure per fer el que els roti sense haver de donar cap explicació.

L’espionatge descobert, batejat com «Catalangate», està provocant un emprenyament considerable totalment justificat. La indignació ha propiciat una foto d’unitat de les diferents famílies polítiques de l’independentisme català. Malauradament, però, l’escenificació d’aquest enuig és transitori.

Aquests dies podem escoltar noves amenaces al govern espanyol de congelar les relacions. Una innocent intimidació, ja que l’executiu socialista fa mesos que té al govern català oblidat i ben congelat. Davant les reiterades peticions del president de la Generalitat Pere Aragonés per convocar la taula de diàleg des de Madrid s’ha contestat que no tenen cap data prevista. És a dir, no tenen cap interès a convocar-la.

Ara, durant uns quants dies, tornarem a ser testimonis d’acusacions, rèpliques, contrarèpliques i ultimàtums, però tot continuarà igual. I vinga, fins al proper escàndol per tornar a escenificar un altre emprenyament.

El president de la Generalitat demana la dimissió de Margarita Robles i la presidenta del Parlament demana la dimissió de Pedro Sánchez. Ni en la petició de dimissions es posen d’acord. Com ja és habitual cal anar entretenint al personal.

Mentrestant les cartelleres de Madrid anuncien l’estrena d’«Aquella taula que el vent s’endugué». Una sàtira actualitzada de la mítica pel·lícula Allò que el vent s’endugué. Per cert, una seqüència crucial de la pel·lícula original és quan el protagonista Rhett Butler (Clark Gable) contesta a Scarlett O’Hara (Vivien Leigh), que mostra preocupació pel seu futur: «Francamente querida, me importa un bledo». Una eloqüent frase que es reprodueix en la versió actual protagonitzada pels intèrprets Pedro S. i Pere A.