Quiosc

Regió7

Maria Cosp

Pensaments disruptius

Maria Cosp

Farmacèutica

Catalunya, terra de futurs (?)

Quan una pensa en el futur del país on viu, en aquest cas, Catalunya, ho fa amb una esperança pròspera i amb una voluntat de progrés global, entenent com a progrés tot allò que ajudi a ser una societat més justa, més equilibrada, amb una preservació del territori, de la llengua, de la cultura i dels espais naturals. Una Catalunya amb ideals, il·lusionadora. I lliure. I de moment, i cada dia una mica més, ens n’allunyem, d’aquest futur.

Quan una pensa en el futur, ho fa imaginant una gestió energètica sostenible, un transport públic eficient, una sanitat pública de qualitat, una preservació de l’entorn rural i unes ciutats més verdes, més netes, més amables, amb més teixit de barri, amb els centres històrics dignificats i amb menys vàndals i més poetes. I de moment, i cada dia una mica més, ens n’allunyem, d’aquest futur.

Quan una pensa en el futur ho fa amb l’esperança d’igualtat entre homes i dones i maneres de ser, d’identitats i de gèneres. Una societat respectuosa i acollidora, però segura de si mateixa i de la seva idiosincràsia. Una societat satisfeta i de ment oberta. Amb els objectius clars. I de moment, i cada dia una mica més, ens n’allunyem, d’aquest futur.

Quan una pensa amb el futur, una no pot deixar de pensar en una vivenda i una feina digna per a tothom, on es garanteixin els drets de les persones, però també els deures. Que tothom tingui oportunitats, però que també tothom participi en la conservació de la comunitat, perquè sovint, volent garantir oportunitats per a uns se sacrifica l’esforç d’uns altres. I de moment, i cada cop més, ens n’allunyem d’aquest futur.

Quan una pensa en la Catalunya del futur pensa en les dones i homes que l’han de fer possible. Dones i homes que avui són nenes i nens. I aquestes nenes i nens que hauran de teixir aquest futur ho han de fer amb una arma, poderosa i universal que es diu Educació, així, en majúscula.

Només una societat educada té el criteri de decidir, de crear i d’avançar en la direcció correcta. L’educació ha de venir sobretot de les famílies, de l’entorn, dels llibres, del teatre, del cinema, del joc, de la música, de les arts plàstiques, de l’esport. I també de l’escola. Però vivim en un país que, sistemàticament ofega l’escola pública, la debilita, la menysté i no la cuida ni la valora.

Així mateix, vivim en un país que té un model educatiu i social en el qual molts nens i joves es mantenen intocables en niuets de cotó i se’ls priva d’experiències que els farien resilients. Ja no se’ls ensenya el valor del treball, de l’esforç, de la importància dels límits. I sovint se’ls atorga un poder que no s’han guanyat, a la vegada que se’ls nega l’oportunitat de ser grans persones.

Un país, Catalunya, que destina aproximadament un míser 3,6% de la despesa pública del seu PIB a l’educació és un país que no té futur, que no creu en ell mateix, que no genera il·lusions ni oportunitats i que aboca molts nens i nenes a ser homes i dones mediocres, dependents, pusil·lànimes i sense esma de construir res més que un món petit, superficial, manipulable i brut.

Com el que tenim ara.

Compartir l'article

stats