Aquesta setmana uns desconeguts han irromput al cementiri vell d’Aguilar de Segarra, abandonat des de fa mig segle. N’han esbotzat les làpides i han saquejat les despulles, que han restat esbarriades per terra, entremig de la runa. Tot sembla indicar que els anònims visitants pretenien obtenir un bon botí. Però el cementiri d’Aguilar no és cap tomba egípcia amb una cambra secreta plena de tresors per descobrir. Si s’ho pensaven, que canviïn de brúixola. En comptes d’anells i queixals d’or, si és el que buscaven, hi han trobat esberles d’os, parracs afiganyats i somriures de calavera. D’aquí que, enduts per la fúria del fracàs, els mals lladres hagin acabat trinxant-ho tot. Aquesta deu ser la primera línia de la investigació dels Mossos, però n’hi poden haver d’altres. No és de descartar que la policia patriòtica, en el seu afany d’acabar amb l’independentisme, abans que aquest acabi amb ell mateix, n’hagi estat l’autora, seguint una filtració falsa segons la qual en aquest cementiri s’amagarien les urnes per a un nou referèndum. També hi ha qui conjectura que podria tractar-se d’una estratagema del bisbat. Essent-ne el propietari del terreny bé podria estar interessat a vendre’l a una gran empresa d’energies renovables perquè hi construeixin un parc eòlic, aprofitant l’elevació del turó i el fort vent que hi bufa sempre. Tampoc no és rebutjable la idea que es tracti d’una reajustament domèstic de comptes, en una sobtada revifalla corpòria, entre les ànimes immortals d’antigues hostilitats entre lliberals i carlins. Mentre no apareguin més indicis sobre l’autoria i el mòbil dels fets, no es pot excloure cap hipòtesi. Llevat que es tracti d’una nova creació artística en homenatge a l’escultor alemany Joseph Beuys. De moment, però, no s’han trobat envasos a mig escurar de mantega i mel, com al convent de les caputxines.
