Ucraïna ha guanyat Eurovisió i tothom està molt content (excepte Putin), però el resultat es deu al vot popular, ja que els jurats professionals tradicionals dels «twelve points» li atorgaven la quarta posició. La mobilització dels espectadors va ser aclaparadora i va fer bons els pronòstics polítics. Tots contents, perquè la veu del poble s’ha imposat al cagadubtisme burocràtic.
I tots contents perquè el resultat d’Espanya, fins i tot amb el perjudici del tongo, és el millor des de fa molts anys, detall que ha portat molts comentaristes a proclamar: «Chanel ha fet història!», com si Massiel i Salomé no haguessin pujat dalt de tot del podi els anys 1968 i 1969. La-la-la i Vivo cantando. D’acord, la majoria de comentaristes encara no havia nascut. Se’ls pot perdonar.
I tots contents també a Catalunya perquè Chanel és d’Olesa de Montserrat, gasta un català normal, i la seva àvia és molt simpàtica quan parla a la tele i al teatre de la Passió on es va aplegar mig poble. Com quan el catalanisme aplaudia la selecció espanyola de futbol perquè la seva columna vertebral era la mateixa del Barça.
Ara tothom és chanelista i lloa les virtuts de la cantant, les seves dots com a ballarina, l’encert de la coreografia, etcètera. Però fa quatre dies tothom estava molt enfadat quan va guanyar el concurs per anar a Eurovisió gràcies al jurat professional, tot i haver quedat tercera en el vot popular darrera de les gallegues Tanxugueiras i la també catalana Rigoberta Bandini, la de «no se por qué dan tanto miedo nuestras tetas». El trio de pandereteiras i la seva música d’arrel tradicional van beneficiar-se d’una gran mobilització galleguista a les xarxes que va decantar el vot telemàtic, igual com Ucraïna s’ha beneficiat d’una gran mobilització solidària dels teleespectadors contra la invasió russa.
Si el vot popular hagués estat determinant en el concurs de selecció, haurien estat les gallegues, en lloc de l’olesana, les que haurien competit pels «points» eurovisius. Em pregunto com els hi hauria anat.
