Una de les frases cèlebres dels debats per a la redacció de la Constitució espanyola vigent és aquella de Fraga negant-se a acceptar-ne el títol VIIIè, que estableix que Espanya està integrada per nacionalitats i regions, perquè «¡donde hay nacionalidad, hay nación!». Tenia raó. En la terminologia acceptada internacionalment, són termes sinònims. Per això AP no va acceptar i el PP no ha assumit mai aquest punt crucial de la Carta Magna, que és el que hauria permès a Espanya superar l’estat mental que va d’Olivares a Arrimadas passant per Franco. Mig segle després, la veu de Fraga continua tronant. El coordinador general del PP, Elías Bendodo, va dir fa pocs dies que «España és, efectivament, un estat plurinacional». Tot seguit va afegir-hi que «no és el mateix nacionalitat que nació, Catalunya és una nacionalitat dins d’Espanya com qualsevol altra comunitat autònoma», però aquesta tonteria descomunal no va evitar que el crucifiquessin. Feijóo va córrer a corregir-lo: tot i que, pocs dies abans, havia parlat de Catalunya com a nacionalitat, va aclarir que «Espanya no és un estat plurinacional». El seu successor, el nou president gallec, Alfonso Rueda, va aclarir que «Galícia és una nacionalitat històrica», però Ayuso va sentenciar que Espanya és una nació única. I aquests són els que juren per la Constitució, amen.
