Aquest agost farà 25 anys que va morir en Ricard Cuadra. Vol dir que hi ha una generació de patumaires que, potser, ni tan sols saben qui fou. Els mateixos que es pensen que el vals-jota La Patumaire s’ha tocat sempre, perquè l’han sentit tota la vida.

S’ha explicat a bastament que, a finals del s. XIX, la Patum va patir un gran canvi gràcies a un músic, el Quimserra. Les seves melodies identifiquen la Patum arreu. Un segle més tard, un altre músic, en Ricard Cuadra, fou el màxim responsable del so actual de la festa berguedana. No fou pas el primer a intentar dignificar-ne la música, però fou qui ho va aconseguir. Coneixem dos encàrrecs d’arranjaments: del 1911, els del mestre Cobeño, i del 1929 els del mestre Lambert. Els de Cobeño foren la base del so de la Patum del segle XX, tot i que cap formació berguedana en conservava cap còpia i les de Lambert, com és conegut, foren rebutjades pels patumaires i enterrades a l’arxiu municipal. Ambdós jocs de partitures, a més, eren parcials, no pas de totes les melodies patumaires.

La Patum de Lambert va fracassar pel mateix motiu que alguns berguedans anaven a xiular la Dharma quan tocava el Catalluna. Perquè la Patum «no es podia tocar», era com era i no s’hi podia canviar res. Per què el Ricard va aconseguir superar aquesta mentalitat? Perquè era «un dels seus». El Ricard era un patumaire, anava a fer el got a La Bodega i a esmorzar a La Barana, els coneixia tots i tots el coneixien. No feia cara de savi, però de música en sabia molt. Molt més del que, en el seu moment, se li va reconèixer. Així i tot, no va ser fàcil. Quan vam tocar, el 92, les partitures de Lambert a la Patum de lluïment, la xiulada va ser històrica –suposo que tant com la del 29. Però el Ricard es posà a treballar per sortir-se amb la seva. Va entrar a casa de tots els músics berguedans, els va obrir els calaixos i en va treure les partitures; va fer venir els balladors de l’àliga, amb gran secretisme, a sentir l’Àliga de Lambert, explicant-los amb paciència inesgotable per què era la millor versió existent; va muntar, el 93, el Concert de Música Oblidada de La Patum, amb el teatre ple de patumaires que van esclatar a aplaudir només alçar-se el teló i no van parar fins al final. No només va aconseguir que s’acceptés el ball de l’àliga, sinó que va reintroduir peces, amb els seus arranjaments, que eren hereus directes dels de Lambert.

Va morir sense haver acabat la feina, però els qui hem vingut darrere ho vam tenir fàcil i la vam continuar tan bé com vam saber, amb el Sergi Cuenca al capdavant.

La seva obra com a compositor fou molt breu. Ens va cabre en un CD. Ens dona una idea del que hauria pogut arribar a fer. Gràcies a la feina que feu a l’escola municipal de música, on potencià els instrumentistes de la banda, la generació actual de músics de la Patum ha assolit un gran nivell.

Molts patumaires i músics no saben què li deuen a en Ricard Cuadra. Els qui el vam conèixer, com vam escriure quan vam editar el CD amb tota la Patum ben arranjada, el recordem amb immens agraïment i una nostàlgia infinita.