Quatre euros és poc

Em remeno les butxaques dels pantalons i en trec dos jocs de claus, un petit comandament a distància, un USB, sempre porto un USB a la butxaca, la cartera, l’iPhone, sempre porto l’iPhone a la butxaca, i unes monedes. Les sumo: quatre euros. Abans duia més monedes a la butxaca, ara, des que fins i tot pagues el tallat amb la targeta, les monedes van a menys i sovint ni en duc. Buidades les butxaques, em miro les monedes: estic de sort, si tinc quatre euros a la butxaca ja puc anar a Barcelona. Soc un tipus amb sort. Aquests de Barcelona s’estan posant inaguantables del tot. La notícia de la setmana és que faran pagar per entrar-hi amb cotxe, com si fos un parc temàtic, i faran pagar cada dia de cada dia de cada dia. Estan sonats. Multiplico els quatre euros pels dies que acabo anant a Barcelona i m’adono que el meu proper destí és un banc per demanar un crèdit. Antipàtics, són uns antipàtics. Al final no hi voldrà anar ningú a Can Fanga. Ni ells, però ells ja s’ho faran. Trobo que l’erren cada cop que intenten fer alguna cosa per arreglar-la. A veure, entenc el que volen, però s’equivoquen en la forma. No és fent «caixa» que la capital estarà millor, és preparant-la per tal que els que hi hem d’entrar per gust o per força, no haguem de fer-ho en cotxe. No d’això res, la gran idea són els quatre euros d’entrada. Entri-pagui. I contamini poc. Ara faré demagògia barata i diré que em compraré un ferri i hi entraré per la porta gran, la del mar, que és per on els deixen entrar a tots. Ja s’ho faran. No paro de donar voltes al tema. Els de comarques no tenim més remei que agafar el cotxe per apropar-nos a la capital i suportar les insuportables cues d’entrada i de sortida i d’aparcament. Ara, a més, pagarem més per fer-ho. Pagar per entrar, pagar per circular i pagar per aparcar. Diria que no s’han llegit el manual adequat que es diu transport públic com cal, trens sobretot, però trens que semblin metros, no trens que semblin diligències com els que ens toca al Bages. I pàrquings dissuasius amb llançadores a les entrades. No, ho arreglen amb quatre euros per cap i per dia. Em miro els quatre euros que duc a la butxaca i em venen al cap un munt de coses en què gastar-me’ls que no siguin el peatge de la capital. Hi anem cada cop menys, a la capital –entre altres coses perquè, ells no ho saben, cada cop és menys capital– i menys que hi anirem. I segur que algun dia ells, també, s’adonaran que la gran idea és sortir-ne, fugir-ne i no pas entrar-hi. I els de fora, els de comarques, o sigui nosaltres, ja comencem a pensar, a tramar, a conspirar, com els rebrem, els de la capital, quan vinguin a les nostres terres. Quant els farem pagar per deixar-los gaudir del nostre paradís comarcal cada cop que vinguin...? Trobo que quatre euros és poc.