La notícia dels nínxols oberts i desballestats al petit cementiri d’Aguilar ens va omplir de profunda tristesa. Però, qui era aquesta gent? Qui hi havia en aquest cementiri? Morts oblidats, massa lluny de tot i de tots? Vaig intuir que hi havia la meva besàvia, que anomenàvem familiarment «la padrina».
La mort no ha calmat el dolor dels ossos de la padrina. Cruixen per terra violats, més de seixanta anys després de la seva mort. Però, qui era la padrina, què ha fet per ser violat el seu descans etern? Generosa llevadora del poble, va donar plor i vida als nous vinguts a aquest món. No va demanar mai res a canvi, en un ofici de risc per als més pobres de les petites cases de pagès del poble d’Aguilar de Segarra. No va voler res més que reposar en pau després d’alenar tanta vida.
La mort, eixuta, clama al cel per la barbàrie de nínxols oberts i profanats al cim d’una tranquil·la muntanya. Les pedres ploren, els arbres somiquen i el vent, enfurismat, fa preguntes que no troben resposta. El repòs etern ha estat profanat, ni el secret de la mort s’ha pogut guardar. Si es juga a violar la mort, què es farà amb la vida?
Els seus ossos no poden apaivagar el dolor, senten el dolor del cruixir dels altres i, junts, com un sol poble, reposaran els uns amb els altres a l’única comunitat possible, a l’ossera d’un poble, torturat i humiliat després de la mort per la barbàrie d’una societat que engendra violència i abandona i oblida els morts, als que ja no es pot explotar. Es deia Teresa Prat Centelles i va morir el 1955. Les restes del besavi, Josep Palomas Bacardit, enterrat a terra el 1949, s’ha salvat de tan macabra i salvatge crueltat. Deixadesa incomprensible de l’Església i dels poders públics per abandonar els morts a la incivilitat i a la gana dels lladregots.
