D’acord, ja no tinc edat i no hauria ni de gosar obrir la boca. Però ho dic: el Primavera Sound em sembla un malbaratament artístic i una acumulació d’oportunitats malaguanyades. El Primavera té un problema de gegantisme, agreujat enguany per l’efecte acumulatiu de la covid i perquè és l’últim abans que la seu de Madrid es vagi convertint, a partir de l’any que ve, en la seu més important. Sí, passarà: la gelosia està justificada. Torno on era: cenyint-me només als meus gustos personals, al Primavera hi ha una dotzena llarga de grups (Fontaines DC, The National, The Strokes, Idles, Bauhaus, Ride, Gorillaz, Nick Cave, The Smile, Jesus & Mary Chain, Beck, Dry Cleaning...) que serien una oferta temptadora si toquessin sols a una hora normal en una sala normal. Però acumulats en un mar de formigó torrefacte, amb horaris intempestius que no es comuniquen fins dues setmanes abans, que sovint no es compleixen i que fan que molts artistes siguin incompatibles entre ells, són un malbaratament. A banda, als festivals, la majoria dels grups fan concerts mediocres. I tot, a 120 euros mínim. El Primavera és un gran hit de Barcelona, però s’ha convertit en elefantisme per a col·leccionistes de grups-que-he-vist. Una exhibició de desmesura, una apoteosi del tast ràpid, un Spotify en directe, uns Jocs Olímpics de la música, un rècord mundial. Malaguanyat.
