Quiosc

Regió7

Adam Majó

XUT A PALS

Adam Majó Garriga

Director General per a la Promoció i Defensa dels Drets Humans de la Generalitat

Monarquia i política

Parlant de la propera cimera de l’OTAN, el rei espanyol va reclamar a l’Aliança que no s’oblidi dels «desafiaments de la direcció estratègica sud, on el terrorisme de matriu jihadista amenaça directament les nostres societats». És un disbarat, perquè l’extremisme violent que utilitza l’islam com a excusa és un fenomen també europeu, que cal afrontar amb mitjans socials, educatius i policials, i no militaritzant encara més el Mediterrani.

Però no és de l’OTAN que volia parlar, sinó del fet evident que la monarquia espanyola no és una institució estrictament decorativa sinó que fa pronunciaments i gestions clarament polítiques. I no només quan són explícites i transcendeixen, com aquesta darrera, o com el famós «porqué no te callas?» en una reunió amb governs americans, o com quan va córrer a demanar perdó a JW Bush per la plantada d’en R. Zapatero a la delegació dels Estats Units en una desfilada militar. Per no parlar del clarificador discurs del 3 d’octubre del 2017. Es polític, també i sobretot, el paper de la casa reial en les relacions comercials i econòmiques exteriors. Que el vell es quedés elevades comissions per contractes diversos diu molt de la qualitat moral del personatge, però que en tingués l’oportunitat, que per ell passessin decisions sobre on i en quines condicions les empreses espanyoles poden tancar tractes, parla de la baixa qualitat democràtica de l’estat. Perquè als països normals qui participa en aquesta mena de negociacions són els governs escollits democràticament. És la feina que fa, per exemple, el Departament d’Empresa i Treball i les delegacions a l’exterior de la Generalitat.

En el fons, que siguin uns corruptes és el de menys. Allò que és greu és que la monarquia intervingui en decisions que no els corresponen i per les quals no tenen cap legitimitat. Per cert, és molt significatiu que l’agenda política dels Borbons miri sempre a Amèrica i a les monarquies àrabs i poc o gens a Europa.

Un rol polític inadmissible que s’ha d’afegir a la funció simbòlica netament conservadora de les monarquies en general: nostàlgia del passat imperial, vinculació estat-religió, militarisme, classisme i, sobretot, nacionalisme. En països on hi ha un gran consens intern sobre la unitat de l’estat-nació (Països Baixos, Suècia, Dinamarca...) aquest nacionalisme potser no és tant greu, però on el consens no hi és (el Marroc, Espanya o el Regne Unit) aquesta posició és clarament de part i, per tant, política.

Acabo amb una anècdota personal que m’ha vingut al cap aquests dies de jubileu. Era el 31 d’agost de 1997, dissabte o diumenge de festa major, i estàvem esmorzant al Frankfurt Xavier amb l’Steve i el Tony, cantant i baixista dels Red Alert, un grup de Sunderland que havia tocat el dia abans a l’Alternativa. Per la tele van dir que la Lady Di havia patit un greu accident i ho vaig explicar als dos anglesos. Van mirar la pantalla, van deixar anar un Fuck off!, i van continuar esmorzant.

Compartir l'article

stats