Hola. Volíem dinar, tindria una taula per a dues persones? I el diàleg és: -Una taula? -Sí, som dos. -Tenia reserva? La pregunta ressona de tal manera que un es fa petit davant el cambrer que en aquest diàleg, i mai més escaient, té la paella pel mànec. -No, no havíem reservat. -Doncs, ens sap greu, és ple. Ni per al primer ni per al segon torn. Hi ha un segon intent, al restaurant del costat. Amb un nou fracàs. I en faig un tercer. I encara un quart, cada cop una mica més lluny de la sorra. Aquest cop, el cambrer s’ho mira i quan sembla que la resposta serà positiva diu: -Passi a partir de les 4 de la tarda. Havia d’esperar dues hores. En alguns d’aquests establiments els preus són alts i, en altres, molt alts. Més amunt, més amagat, trobo una taula. Amb millors preus, també. L’única taula de la cala triada.
Ha fet bo, aquests tres dies. Les carreteres de la costa, l’AP7, fonamentalment, ha estat notícia aquest cap de setmana, de divendres a dilluns, cada dia. Cada dia, col·lapse! Però salvada l’arribada i la tronada, entremig, a la costa i a les principals destinacions turístiques del país, es viu la sensació d’un preludi d’estiu molt i molt bo. Que traduït vol dir, molt ple. Un no pot ser a tot arreu. Aquests dies ha tocat fer el tomba i tomba a la sorra de l Costa Brava.
En alguns punts de les poblacions de platja ja s’hi veia un ambient molt d’agost. Vestits suaus i blancs, elles. Algun barret de cert glamur. Pantalons curts i camises amb les mànigues lleugerament plegades a mig braç, ells. Generalment per sobre dels pantalons. Per sabata, molta espardenya o sandàlies. Important també a la zona. Als llocs de més concurrència se sent a parlar molt català, espanyol del que s’aprèn sense el 25% obligatori, una mica d’italià i molt francès.
Els amos dels restaurants i dels hotels, que ja tenen moltes reserves per a l’agost, ensumen un estiu a ple rendiment. I uns caps de setmana previs, amb el pont de Sant Joan a l’horitzó més proper, de gran calaix. Comenten, alguns, que hi ha manca de personal, que no es troben cambrers, i menys encara, que parlin català, espanyol, francès i anglès, i que s’hauria de fer alguna cosa perquè, diuen, que pagant 1.600 euros a l’últim cambrer contractat i més de 2.000 al cap de sala, no n’hi prou. Una proposta, que el comensal pagui un suplement que vagi directament a la guardiola del cambrer. Com una propina fixa. Hi haurà debat aquest estiu. Però per als que no decideixen, pensin que si no ha fet reserva, és molt probable que sigui ple. I ho celebrarem.
