Ja fa un temps que els partits no ho tenen gens fàcil per trobar qui s’hi vulgui apuntar en un context de màxima desafecció política, sobretot cap a les altes esferes, que sembla que es va accentuant cada dia que passa amb més distanciament i crispacions internes. Però més enllà d’afectar la pròpia estructura dels partits, segur que aquesta tendència tindrà repercussió a les urnes, amb una major abstenció o amb l’auge de populismes per part de ciutadans que es puguin sentir desatesos, desenganyats, traïts, i amb la sensació que el seu vot és ignorat i menystingut pels propis partits, o en altres casos directament frustrat per les decisions d’algun tribunal.
I és que, si els populismes creixen és perquè estan trobant fàcilment un lloc on situar el seu discurs. Uns forats que els partits tradicionals no han tapat perquè no han sabut respondre com haurien esperat aquells que els havien confiat el vot, i lluny d’intentar recuperar aquesta confiança, més aviat sembla que es distancien d’aquesta massa social amb més o menys resignació.
Es veu a França, on l’esquerra, desfeta, s’ha abstingut com mai en primera volta o ha optat per l’opció que ha considerat menys dolenta fent un ús gairebé desesperat del vot útil per evitar l’auge de l’extrema dreta. Però no cal canviar de país per adonar-se que la situació trontolla. Sovint aquí també sembla que la política camini sense rumb, amb una mirada limitada en les eleccions de torn sense una visió a llarg termini que porta a l’adopció de mesures de poca calada en qüestions clau. Amb el que ens ve a sobre, abaratir uns cèntims la gasolina amb els impostos de tots, o posar topalls ínfims a les factures de la llum no són més que pedaços a greuges que no es resoldran si no s’intervé en el fons del problema i s’intenta aconseguir un nou model energètic que aprofiti els recursos propis sense dependre tant de fora. En comptes d’això, i d’altres qüestions socials i econòmiques que s’haurien d’abordar de ple, bona part dels esforços dels últims temps s’han centrat en escoltes telefòniques de les quals pocs estan disposats a treure’n l’aigua clara, en intentar salvar monarquies caduques, o en disputes sense debat sobre uns Jocs d’Hivern als Pirineus. I mentrestant, amb una inflació pels núvols que implica una pèrdua important del poder adquisitiu per a la majoria de ciutadans, o amb una manca d’inversions més que endèmica a Catalunya.
Hi ha molts deures per fer i poques ganes de fer-los per part d’uns i altres. Potser peco de pessimista, però la realitat convida poc a no ser-ho. I amb aquest panorama, no és estrany que per a molts la política tingui la consideració que té. Paraula de politòleg.
