Aquella vella dita que diu que «l’esport és salut» té alguns matisos que fan que no sigui verídica al cent per cent. És cert que practicar un esport com a usuari provoca tot d’avantatges, des dels físics per al nostre cos fins als psicològics per al nostre cervell, castigat per l’estrès del dia a dia. Però també és cert que, a mesura que et prens l’esport més seriosament, el cos se’n ressent, i si ja l’esprems al màxim, resulta absolutament contraproduent.
Aquestes setmanes n’hem tingut un parell d’exemples. Rafa Nadal ha entrat a la història en aconseguir el seu catorzè Roland Garros i el 22è títol de Grand Slam. Ara mateix és el millor tennista de la història. Però a quin preu? Ell mateix explica que ha hagut de sotmetre el peu esquerre a un càstig terrible. Que l’han infiltrat per no sentir res durant els partits. No li fa mal, però tampoc no hi té sensibilitat, i explica que, si vol seguir jugant, haurà d’aguantar amb antiinflamatoris. A més, quan es retiri, segurament l’hauran d’operar i deixar-li el peu bloquejat d’una manera que no li permetrà practicar el seu esport mai més, ni com a aficionat.
També vam assistir a l’infart de miocardi de l’entrenador del Reial Madrid de bàsquet. Pablo Laso ha estat sotmès a una gran pressió els darrers mesos pels resultats adversos del seu equip. Al final, com va dir ell mateix, el seu cos l’ha avisat. Caldrà prendre’n nota per al futur. Sovint la societat és frívola parlant de com de fàcil és guanyar milionades sent esportistes d’elit. El que no es diu és que molts d’ells es destrossen el cos per arribar-hi. I això també s’ha de valorar.
