Quan la nit de dijous a divendres, els representants sindicals de les diferents factories del Grup Siro sortien de la seu del Ministeri d’Indústria no es podien creure el que havien viscut i encara menys sospitaven el que hauria de venir.
Tot va començar a finals de febrer, quan el Ministeri va posar en contacte els accionistes de l’empresa amb dos possibles nous inversors. Al març van arribar a un acord entre capitalistes per reflotar l’empresa, cent milions per a inversions i vuitanta més per reduir deute. A canvi, havien d’acceptar una rebaixa mitjana de l’1,8% dels salaris i el tancament del centre de producció a Venta de Baños, amb més de dos-cents treballadors. Aquest acord no va ser assumit pels treballadors i tot feia pensar que l’operació no es podria dur a terme.
La ministra i el seu equip van continuar treballant fins que dijous al matí, davant la negativa dels treballadors, les societats inversores van fer saber al Ministeri que abandonaven l’operació definitivament. L’empresa estava a les portes del tancament. El Ministeri, en un últim intent, va cridar a la seva seu els representants sindicals i els directius, i els va posar a disposició un autocar per anar-hi. Al mateix moment feia unes declaracions força entenedores: «És un acord molt difícil perquè tothom hi perd. Quan abordem una crisi com aquesta només podem minimitzar pèrdues. Hem de buscar un equilibri, mai fàcil, entre tots els deutors, perquè cadascú assumeixi part de la pèrdua»
Després d’unes hores, cap al vespre, es van fer els primers passos, es feia tard i hi havia gana, aleshores la ministra, per evitar de parar la reunió, va pagar de la seva butxaca trenta-tres entrepans de la màquina expenedora del Ministeri. Ja de matinada, arribà l’acord. Les diferències més importants, respecte a l’anterior, són que els inversors aporten 50 milions més per millorar la liquiditat, no es tanca cap fàbrica, es mantenen els 1.700 llocs de treball tot i que hi haurà baixes voluntàries i la baixa salarial s’ha repartit en quatre anys amb puges el cinquè i sisè any, si es compleixen objectius.
La ministra i els seus ho havien aconseguit. Ara calia que els treballadors ho aprovessin en les diferents assemblees. Per sorpresa de tothom, la ministra, dissabte, va fer la volta a Castella i Lleó, i micròfon en mà es dirigí a tots els treballadors, als diferents centres de treball perquè acceptessin l’acord.
No sé si vostès, però jo no recordo haver vist mai un ministre parlar en una assemblea de treballadors per convèncer-los que acceptin un pla d’empresa. La ministra ho va fer fins a quatre vegades. Aquest episodi no el veurem de titular enlloc. Sovint es parla de l’Espanya buida, però ha fet més per l’assentament de famílies al territori la ministra, Reyes Moroto, amb aquesta acció, que molts dels fons Next Generation.
No és per furgar a la ferida, però, vostès veuen que sigui possible que el president Aragonès, micròfon en mà, es dirigís als treballadors de Seat perquè acceptessin un pla de viabilitat signat al seu despatx?
