A vegades les dites populars antigues són tan vigents que et demostren que tot en aquest món està en transformació, de forma cíclica, quasi circular. No em puc estar de parlar de la nova realitat berguedana, una transformació tan ràpida i tan perversa que molts dels que vivim en aquesta ciutat hem quedat, deixeu-me usar una paraula també d’abans, garratibats.
De sobte, el moviment social preocupació de famílies desvalgudes i la crida d’«Oh, benvinguts, passeu passeu», que han promogut certs sectors de la nostra comunitat durant aquests últims anys, ha rebentat com una cuca sanguinolenta i allò que inicialment els veïns i veïnes de Berga podíem acceptar (i en algun cas, inclús compartir) ha esdevingut l’eclosió de «quinquilàndia».
Tal és l’aparició de nouvinguts d’aquest sector foradaparets que, en qüestió de pocs mesos, ja han acaparat mitja ciutat i ens fan pressió perquè els que bonament hem viscut i treballat als barris de Berga ja estiguem fent les maletes. I ho fem amb la més absoluta estupefacció, ràbia i desesperació, ja que no hi ha manera humana que l’administració, i quan parlo d’administració em refereixo, també, molt més amunt del consistori, sigui capaç de regular i controlar una tendència a l’alça que acabarà amb aquella convivència calmosa de Berga i, com ella, molts més pobles i ciutats de Catalunya.
Avui en dia, descansar, teletreballar, dormir o gaudir de les hores de lleure a casa és un record llunyà. Una llarga pàtina de cansament ens té els cervells crispats i cada cop es toleren menys les baralles etíliques de cada matinada, els xiscles d’escorxador de sol a sol, la música rebenta timpans, i la xerrameca grollera pujada de THC que no pots obviar ni amb les noves finestres blindades de doble vidre. I a callar si no vols rebre.
L’altra diversió de viure en certs barris de Berga és quan has de sortir de casa, ja que els roncs rebuts, els gargalls i les mirades increpadores fan que, abans de tancar la porta, potser et rumies agafar una catana. Perquè ells ja en tenen, d’armes, oi tant. I si no ensenyen un ganivet, mosseguen, empenten o esgarrapen. Ho esgarrapen tot, fins i tot, les nostres vides petites i tranquil·les.
I els veïns i veïnes de Berga estem astorats i perplexos. Sí. Però som gent tan apalancada, parsimoniosa i potser esporuguida, que no som capaços d’organitzar-nos de debò. No tenim sang a les venes i la paraula revolució no està en el nostre vocabulari. Vinga acatar i acatar. I esperar que la solució caigui del cel. I ni per opinar obertament servim, ja que, alerta, no fóssim titllats de racistes, classistes o de dretes!
De queixar-nos sí que ens queixem, i molt. I donem totes les culpes als altres, sobretot als polítics (que en tenen, ep!) però som nosaltres els culpables, una comunitat que no se sap defensar, que mira cap a una altra banda i que davant d’una situació de pressió quinqui forana sense precedents, l’única opció possible que veiem de futur és marxar. Marxar de casa, marxar del barri, marxar de Berga.
I no tornar.
