La música dels concerts de Patum ha quedat prohibida per ordre d’una «superioritat». Ben d’hora, tots cap a casa o a les parades de peluixos, a les tómboles o a menjar xurros. La idea de separar els patumaires en dos pols, el de la tradició a la plaça de Sant Pere i el de la música a la plaça del Cim d’Estela, la va rebentar dimecres a la tarda una jutgessa d’un jutjat, deixant Berga en un penjat per la meitat. A petició dels propietaris d’un geriàtric, una togada barcelonina (potser sense cap Patum a l’esquena) va decidir amb una mesura cautelaríssima no permetre la celebració de les quinze actuacions programades. Magnànima, va oferir una opció salomònica: acabar a la una de la nit i amb el so per sota dels 80 decibels. Pendents de gestions de la Generalitat a l’últim moment (un clàssic català) i els recursos legals locals, finalment i en aquell lloc no es podran fer actuacions ni en horari de tietes. Haurà calgut buscar llocs alternatius.
El límit de 80 dB és equivalent al del trànsit intens o bé al d’un restaurant sorollós. Un concert de rock en genera 130. Per tant, la primera nit els recitals acabaren abans dels últims salts, l’últim el van cancel·lar i el so d’escenari quedava entre el d’un quartet de música clàssica i un grup de ball amb acordió. Històricament aquestes propostes han estat llocs de diversió, disbauxa i en una ocasió coses molt pitjors. És una forma de distreure la gent i mitigar més aglomeracions als salts a Sant Pere. Veient la fal·lera que es viu a la ciutat i més enllà, enguany era molt més necessari. El canvi d’ubicació, movent les atraccions de fira a un indret més llunyà, semblava una bona idea. Tret que allà abans havia un hotel i ara és una residència d’avis.
Enmig dels escarafalls sobre la possible mala intenció d’uns en denunciar a darrera hora i les acusacions a l’organització de manca de previsió, el gran protagonista (de moment) de la festa berguedana és una envestida per la justícia, la qual pot decidir des de lluny sobre qualsevol activitat que congregui milers de persones.
D’una banda, la «gent d’ordre» tendeix a pensar que unes desenes d’avis residents per allà, alguns amb problemes cognitius, Alzheimer, demència senil i dificultats per dormir, no han de patir tres dies un Canet Rock de muntanya. De l’altra, els «arrauxats», àvids de gresca, pensen que per esverar-los un cap de setmana llarg tampoc n’hi ha per tant. Si és que no hi ha altres raons inexplicades.
La base de tot és la mateixa de sempre: la topada de legitimitats i qui té raó. Com que sempre cadascú té la seva, una de les parts decideix acudir als que manen de debò perquè tenen sempre l’última paraula: els tribunals. L’altra cosa és la loteria que suposa rebre-la en una sentència. No és qüestió de tenir-la. Depèn molt més de la ideologia de la justiciera, del seu concepte de classe, dels diners gastats en advocats i altres circumstàncies inescrutables per als mortals comuns. I la dona de negre ha creat jurisprudència. Que es calcin els programadors de festes per a aquest estiu.
