Divendres. Em passo el matí de divendres als jardins de la cova. Resant?, no, en un muntatge d’escenari. Fa calor i en farà més. Socors. A fora, a la tanca que voreja el jardí he descobert que l’artista Txema Rico està pintant un mural deliciós que convido molt i molt a veure. Les parets de les ciutats milloren amb color traç i talent. Txema Rico en té. Traç, color i talent. El camió entra justet per la porta i els operaris s’hi posen sota el sol i els duc aigua mentre per damunt nostre ens sobrevolen els hidroavions anant i venint del Solsonès. Hi penso, en el país que se’ns crema, i em commou el mateix dia que, a Berga, la Patum ahir al vespre ho cremava tot. M’emociona el foc de la Patum, el seu foc purifica i, en canvi, el que crema el país ens mata, ens arrasa i ens estremeix. M’envolto d’aquestes contradiccions tan bèsties mentre des d’aquí on soc miro la silueta càrstica de Montserrat i, des d’aquest lloc privilegiat recordo que soc aquí perquè demà, ahir dissabte per al lector, el compositor Manel Camp hi tocarà Carst, el seu darrer treball que és una delícia de música acompanyada de dansa. Senzill i potent. Com que em llegeixen avui el concert ja haurà passat, però Manel Camp en farà més, de concerts, fins i tot un disc, o sigui que els recomano buscar-lo i trobar-lo. I gaudir-lo. Carst és el desgast provocat pels elements en el paisatge i també en la vida de les persones. Em demano si la vida no és només desgast. Crec que no hi noto que, aquí on soc ara, aquest petit oasi, m’hi quedaria. No els passa de vegades que es quedarien en un lloc precís per sempre, o en un instant, o amb una companyia? Però sempre has d’acabar sortint, marxant, acabant. Jo, de vegades, em quedaria a viure dins d’un llibre o dins d’una cançó. Potser és el sol que cau a plom que em posa filosòfic o introspectiu. Unes hores i unes quantes ampolles d’aigua després l’escenari ja està muntat i els operaris dins el camió se’n van. Demà, aquí, ahir per al lector, hi haurà hagut concert, música i dansa, que és pel que hem vingut, per crear i compartir l’emoció. Hem vingut aquí, a la vida, a emocionar-nos. I continuen passant avions que ens commouen i ens preocupen i ens fan sentir vulnerables i petits. I desgastats. Que cadascú porti bé el seu desgast i que aquest li (des) dibuixi bé el seu paisatge personal. Ho escric des d’una cadira a l’ombra d’un avet que em protegeix del sol d’injustícia. Reconec que no me’n mouria.
