Quan a l’inici de la pandèmia sentia la frase «la covid ho canviarà tot» responia als meus interlocutors, amb cert escepticisme, que no acabava de veure per què hauria de canviar res. És cert que la meva bola de vidre sense cap fonament científic, pura intuïció, no va preveure un efecte tan llarg de la pandèmia, però jo diria que ni la perseverança del virus a infectar-nos i reinfectar-nos haurà estat suficient per generar canvis.
Just abans de l’esclat de la pandèmia tot indicava que enfilàvem el camí de la recuperació econòmica. La covid-19 va entrar com un element que escapçava aquest progressió. La societat de la qual formem part, els cercles més propers, malgrat les greus diferències socials i econòmiques, diríem que passava per un moment de relativa tranquil·litat. Les inestabilitats socials s’estaven posant al seu lloc. Resolent, poc, però apagant les flames del conflicte per deixar aquell foc que crema en somort. Per altra banda, la societat ha anat incorporant elements que enriqueixen el nostre comportament dins del col·lectiu, ens acomoda, amb una varietat de tics i conductes amb les quals som capaços de conviure. Un virus, com havia de canviar la voluntat que tenim com a societat de moure’ns col·lectivament, de moure’ns per restaurants, teatres i sales de festa, de fer birres i gintònics? Ho va condicionar, sí, mentre vam haver de viure tancats al menjador de casa, a setmanes aïllats dins d’un mateix pis, però quin desig més important tenia la societat que tornar a la situació anterior a la pandèmia? Cap. La societat com a ens heterogeni i global coneixia que allò millor era el temps abans del virus i, per tant, en el moment en què els metges ens han dit que ja podíem anar sense mascareta hem corregut desesperats a recuperar l’acció social que fèiem abans de la pandèmia.
Les condicions del virus van ser un condicionant temporal, amb comportaments imposats, i tots sabem que allò que ens modela no és la prohibició temporal, sinó els canvis socials que anem assumint. La introducció del telèfon mòbil a les nostres vides podríem dir que en certa manera ha provocat algun canvi, però en allò més transcendent diria que ni això. Els humans tenim una tendència natural a voler-nos comunicar i ens han canviat el segell i el paper per una pantalla. I encara. L’altre dia, a la Patum dels pobres, una noia al mig de la plaça de Sant Pere deixava anar un full que estava cremant, la darrera carta del que devia haver estat el seu noviet. I el full queia lentament, consumint-se. Esborrant les lletres amb flames. Un mòbil (un missatge de whatsapp) no pot competir amb l’estètica cinematogràfica del moment. Persistirem tal com som.
