Quiosc

Regió7

Rosa M. Ortega i Juncosa

Som i serem flama

L’esperada vigília de la nit de Sant Joan s’encendrà, al Canigó, la Flama que haurà d’estendre’s simbòlicament de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, i que serà baixada a peu per complicats camins de muntanya, des del cim de la nostra muntanya-emblema, gràcies a l’esforç de la nostra gent». És un fragment del missatge que ha escrit Eliseu Climent per encàrrec d’Òmnium i que es va llegir ahir, abans d’encendre les fogueres, arreu dels Països Catalans.

Gràcies a l’esforç de la nostra gent, ens diu l’Eliseu. Perquè la Flama som la gent. Gent que treu temps de sota les pedres perquè la Flama es mantingui viva. Gent que canta, que balla, que dibuixa, que escriu. Gent que s’estima la cultura i que en fa i en fa fer. Com la gent de la Federació Catalana d’Entitats Corals que any rere any organitza una Roda Coral arreu del país on la gent que estimem el cant coral ens trobem i compartim sentiments, vivències i cançons. Perquè la veu és l’únic instrument que pot dir paraules. Que pot cantar paraules. I reivindicar-les. I guarda la parla de la gent catalana vam demanar, cantant òbviament, a Sant Jordi diumenge passat, a la plaça de l’església de Salelles, en el marc de la XXIV Roda Coral Bages-Berguedà. El vers és del poema Senyor sant Jordi de Salvador Espriu harmonitzat a quatre veus pel mestre Francesc Vila. El mateix Espriu que «’nació el 13 de julio de 1913 en Santa Coloma de Farners (Gerona). Es presidente de la Asociación Internacional en Defensa de las Lenguas Amenazadas y Premio de Honor de las Letras Catalanas’. Així començava la fitxa policíaca de Salvador Espriu, que constava als lligalls del Grupo II de Actividades Anticatalanistas de la Brigada Social», ens explica Antoni Batista al diari Ara.

I n’hi ha d’altres que escriuen i dibuixen. Com la gent de Cavall Fort, que enguany han celebrat sis dècades de vida. M’imagino les primeres passes per engegar el projecte. No devia ser gens fàcil! Al costat de gent que s’hi va sumar de seguida (per sort!) també hi devia haver uns quants somriures burletes i algunes cares escèptiques: «Què dieu beneits? Una revista en català? Per a nois i noies?». M’ho invento perquè no ho sé, però m’hi jugo un pèsol que no em dec equivocar gaire. El cas és que gràcies a la Biblioteca del Casino hem pogut gaudir de l’exposició d’aquests primers 60 anys. Per molts anys! Enhorabona!

I també n’hi ha que ballen. Com la gent dels esbarts, que ballen i de passada, ensenyen als nostres fills a ballar. I a estimar la dansa. «Mama: quan ballem tots junts la sardana Paellades d’amor, cap al final, em fa un puf al cor», em deia la meva filla quan tenia 8 anys. Només qui hagi tingut la sort de viure-ho, ho pot entendre. I estic convençuda que tots els qui cantem, escrivim, dibuixem o ballem ho fem perquè en un moment o altre «ens fa un puf al cor». Perquè són la vivència dels «puf al cor» que ens fa venir ganes de tornar-hi. Per tornar a sentir-nos germans, sentir-nos llengua, sentir-nos foc. Sentir-nos Flama.

Compartir l'article

stats